Teoria literària del viatge
Deien abans que la nostra pàtria inicial era el claustre matern; la mort, un retorn a la llar
Michel de Montaigne, batlle de Bordeus pels volts del 1580, deia en els seus Assaigs que ell sabia molt bé de què fugia, però no pas què cercava.
És, més o menys, allò de Salvador Espriu: “Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà”... Jo de jove, i després ja més gran, vaig conèixer llocs ben llunyans: la Provença, Florència i Venècia, Colòmbia, Mèxic, França i Suïssa, Bèlgica i Holanda, Alemanya i Iugoslàvia, Istanbul...
Ara bé, no m’atrau gens viure de forma estable a l’estranger. En tot cas, i posats a triar, només m’agradaria pels volts de la Mediterrània. Qüestió del clima, del menjar –pa, oli i vi–, de les plaents migdiades d’estiu, de l’idioma poc o molt conegut... Josep Pla, un nom inevitable, ens deixà unes quantes obres sobre viatges: Cartes de lluny, Les escales de llevant, Cartes d’Itàlia... Així ho explicava l’home de Llofriu: “M’ha agradat i m’agrada encara anar pel món. Arribar a una ciutat desconeguda, baixar a l’hotel, prendre un bany, vestir-me i sortir al carrer a l’atzar, a badar i a fer de franc foraster.”
El gallec Álvaro Cunqueiro, a Viajes imaginarios y reales, parlava de cinc vídues que anaven en un mateix vaixell. Eren dones encara de molt bon veure, i un mariner lúbric abusava cada nit d’una d’elles. Però la darrera, previnguda, defensà la seva honra amb un gros ganivet. La baralla fou aferrissada. Al capdavall, commoguda la dama pels laments del mariner ferit, consentí en el coit. Anys després ho recordava, com deia Ronsard, “du temps que j’étais belle”...
En una exposició que vaig visitar fa molts anys, titulada Càtars i trobadors, hi havia notícia de Jaufré Rudel de Blai, que s’enamorà de la comtessa de Trípoli, sense haver-la vist mai, només per referències. S’embarcà per anar a trobar-la i llavors caigué greument malalt i el van desembarcar a Trípoli. Assabentada del fet, la comtessa s’adreçà al seu jaç i el prengué entre els braços. Així va morir en pau i deien que la dama es va fer monja. Una bella història d’amor...
Aquest tema dels viatges és força complicat. Deien abans que la nostra pàtria inicial era el claustre matern; la mort, un retorn a la llar. La vida doncs, fet i fet, un viatge que desitgem llarg...
