Opinió

Tribuna

Fer i contemplar

“La societat neoliberal s’ha transformat en la societat del rendiment, de mesura i competència, en definitiva, del resultat, i això ens allunya de la felicitat
“Són el pragmatisme i l’empirisme els que permeten resoldre els problemes pràctics de la política, de la societat, dels negocis

La vida comença realment quan s’acaba la preocupació per la supervivència, la urgència de la vida. El fi últim dels esforços de l’home és la inactivitat, segons Byung-Chul Han. La vida avui està basada a fer, contínuament, el paradigma és fer passar d’una cosa a l’altra..., sentir-se realitzat i millor si ets reconegut pel que fas. En política, és un objectiu tant de l’esquerra com de la dreta. Els progressistes, fer de nou, canviar, i els conservadors preservar el que tenen, però sempre fer veure que es fa... d’atribuir-se l’autoria i dir-ho. En el món dels negocis cal fer, si no el sistema t’expulsa; en el món de la política cal demostrar que es fa, si no t’identifiquen amb la solució el sistema t’esborra...

Hi ha una altra manera de veure-ho. Millor pensar i contemplar, que és pensar sense finalitat aparent i explícita. Adorno diu que l’eficiència i la funcionalitat són formes de supervivència, però millor no córrer tant per gaudir del viatge. En francès hi ha una paraula que descriu el desvagat, flâneur. Mira, observa i dubta, però no intervé. “Quan falta temps per pensar i calma quan es pensa, ja no es valoren les opinions divergents, només cal eliminar-les. Donada l’acceleració de la vida, l’esperit i la consciència s’habituen a una visió i a un judici a mitges, i tots ens assemblem a viatgers atrafegats que coneixen els països sense baixar del tren... L’actitud autònoma i cautelosa del coneixement és valorada com una espècie en extinció, perduda i desorientada.” Nietzsche també afirma que en cap altra època han cotitzat tant com ara les persones actives  i desassossegades  i per això conclou que la civilització va cap a una nova “barbàrie”. L’ètica de la inactivitat de Heidegger consisteix a fer ús del possible en lloc d’imposar l’impossible, de la serenitat, per qüestionar. “L’espera supera tot dinamisme. Qui es conforma de poder esperar supera tot rendiment i els èxits que en resulten.”

La societat neoliberal s’ha transformat en la societat del rendiment, de mesura i competència, en definitiva, del resultat, i això ens allunya de la felicitat. És aquest l’avantatge del retorn a la meditació, al pensament sense voluntat de guanyar, de ser més que l’altre. Però s’ha de saber i voler fer, renunciar als estímuls permanents, perquè la vida activa, sense la vida contemplativa, és cega. El romanticisme permet desvincular l’acció de la intuïció i de la passivitat. L’acció es modera pel contrast de la febre que suposa el fer amb el repòs que suposa meditar sense finalitat ni propòsit immediat. La naturalesa no té finalitat ni objectiu, “és com un nen que juga amb si mateix i no pensa en res més, sense cap esforç per la pau de l’ànima”.

Aquest pensament profund, aquesta meditació, és un invent aportat per la filosofia alemanya per anar un pas més enllà del pur racionalisme que, mitjançant la poesia i l’art, es transforma en somni. És possiblement aquesta la raó pel desenvolupament sense parangó del romanticisme a la cultura germànica. No és una paradoxa que el racionalisme es transformi en somni. Un cop separats de la realitat pel pensament, al contrari dels empiristes britànics, res impedeix anar més lluny en el món de les idees i de l’evaporació d’aquestes, els somnis. Solament els poetes són conscients de la inesgotable interioritat poètica de la naturalesa, que supera l’ésser humà en fantasia. Probablement, tenir una religió significa intuir l’univers... “Si la idea de Déu és compatible amb qualsevol intuïció de l’univers, s’ha d’acceptar que una religió sense Déu pot ser millor que una amb Déu”. La clau de la religió no és Déu, sinó el desig de l’infinit.

Són el pragmatisme i l’empirisme els que permeten resoldre els problemes pràctics de la política, de la societat, dels negocis, i és paradoxalment el racionalisme el que els allunya i els complica. Històricament això ha tingut una importància determinant. Els anglosaxons han resolt els problemes socials, polítics i econòmics a través de la simplificació i la síntesi; els germànics per la complexitat del pensament, que els ha fet més integrals i sovint més difícils... perdent sovint el contacte amb la realitat. La síntesi que va intentar Kant entre l’empirisme i el racionalisme no va resoldre el problema perquè el va fer derivar cap al racionalisme, ens vàrem quedar en el camp més complex..., de més difícil comprensió, va ser realment com una derivada més del racionalisme i, per tant, una virtuositat dintre del món de les idees... complexes. Es va perdre l’oportunitat de trobar una solució integrada, simplificada i complerta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia