Girona, treballar, viure
Declinar aquests tres conceptes és la manera com es pot unir tradició i modernitat
Algú podria pensar que el llibre Girona. Treballar i viure, de Joan Boadas i David Iglésias, ens parla de passat, de com eren els gironins de fa unes dècades, com es guanyaven la vida i quina era la fesomia de la ciutat. Naturalment que és això, i que les fotografies, en rigorós blanc i negre, obren portes de la memòria que per a algunes persones ja fa massa temps que romanen tancades. Però en repassar-lo, sobretot si l’observa una persona com jo, gironina d’adopció i d’una generació en què molts d’aquests records gràfics ens són aliens, hi ha els vímets amb què Girona ha trenat el cistell d’avui. La Girona del segle XXI es feia amb les mans d’aquell paleta que, sense casc ni guants, elaborava morter i aixecava paret; amb les mans de les dones dels tallers i fàbriques tèxtils, la dels venedors de xurros o els operaris de les impremtes. Molts d’aquests treballs han desaparegut, però la Girona d’avui està empeltada de tots ells. Em vaig proposar de contemplar les fotografies, analitzar tots els seus racons –allò que el fotògraf segurament no remarcava mentre retratava–, com si fos una persona de l’època, i aleshores la perspectiva va canviar i em va semblar que, a més de ser un treball històric magnífic, és també un treball que ens parla de la modernitat. Ara ens pot semblar que aquelles màquines, aquells vestits, aquelles botigues... són antigues, obsoletes. Però quan el fotògraf ho retratava, allò era la modernitat. Allò era el present, i pocs s’imaginaven que les coses podrien arribar a canviar tant que poguessin desaparèixer. Lluny de la nostàlgia, el llibre ens convida a recordar que els nostres temps presents, carregats de tecnologia i disseny avançadíssim, amb treballs que ens connecten amb el món i ens obliguen a parlar idiomes, també són antics. O també seran antics, per ser precisos. I que d’aquí a cent anys, quan els Boadas i Iglésias de l’època elaborin un treball similar –que segurament no serà en paper, ni en blanc i negre–, els gironins d’aquell temps no ens contemplin sorpresos de la nostra poca modernitat sinó que pensin que ells també un dia seran antics, obsolets... llevat dels tres conceptes que formen el títol, que romandran: Girona, treballar, viure. Declinar aquests tres conceptes és la manera com es pot unir tradició i modernitat, que és la clau del progrés humanament sostenible.
