Propi

El senyor Pérez Llorca acaba de dir –quan escric aquestes ratlles– que UCD presentarà una sèrie de “desacords” en relació amb diversos punts de l’Estatut per presumpta “anticonstitucionalitat”. Que es tracta de posar tots els bastons, bastonets i bastonassos possibles a les rodes ja prou febles de l’Estatut –acabaran aconseguint que no vagi ni “amb rodes”?– tots ho veiem venir, encara que algú hagi tingut tant d’interès a proclamar el contrari. Però val a dir que la capacitat que té el partit del senyor Suárez per a provocar la nostra sorpresa és extraordinària. M’ha deixat estupefacte saber que no admeten l’expressió de l’article tercer de l’Estatut:

“La llengua pròpia de Catalunya és el català”.

Serà tristament interessant descobrir com se les empesquen per justificar el “desacord” sobre aquest punt. Perquè la veritat és que l’afirmació ja no pot ser més modesta i més objectiva, i per a negar que el català és la llengua pròpia de Catalunya cal ser molt beneit –i els d’UCD no ho són– o molt políticament recargolat. Tot esperant que es treguin de la màniga els arguments que ens han de demostrar que, de Cervantes i Verdaguer als “académicos” actuals, passant pels lingüistes alemanys i els milions de catalans –nous i vells–, tots anem errats, jo intento aclarir els meus dubtes consultant el diccionari del senyor Casares, de la Reial Acadèmia Espanyola. Llevat que UCD consideri que el diccionari de l’Acadèmia és anticonstitucional –que tot podria ser– em penso que cal fer cas del valor que dóna al mot “propio”. Hi ha tres accepcions que la UCD –Unió del Centre del Desacord?– hauria de meditar.

1a. “Característic, particular o peculiar de cada persona o cosa”.

Que el català és la llengua característica i peculiar de Catalunya és innegable, i tant se val preguntar-ho a Camilo José Cela com al paleta que ha arribat d’Extremadura. M’agradaria que no acceptessin que sigui “particular” de Catalunya, en el sentit d’exclusiu; els donaria tota la raó: el català també és l’idioma característic o peculiar –amb les seves variants– dels Països Catalans. Però sospito que no és en aquest sentit que volen modificar la frase.

2a. “Convenient i a propòsit per a un fi”.

Després que la Constitució diu allò del “fomento”, etcètera, etcètera, de les llengües i cultures, el desacord no pot pas anar per aquest camí.

3a. “Natural, en contraposició a postís o accidental”. Qui negaria que el català és la llengua pròpia o “natural” de Catalunya, en la qual s’expressaven els medievals, els gòtics, els renaixentistes, els ciutadans i els pagesos al llarg dels segles, i fins i tot els actuals Centristes de Catalunya? O és que es pretén que sigui precisament el català, i no el castellà, el “postís o accidental”?

Hi ha una quarta accepció que, cal reconèixer-ho, ja és una mica dubtosa. Diu: “Propi. Que pertany a algú en propietat”. Potser per aquí el senyor Pérez Llorca pot tenir raó. Perquè, si fóssim realment propietaris del català, no hauríem d’estar discutint a Madrid aquesta qüestió. Però cal precisar exactament la situació: el català és el nostre idioma “propi”, encara que estiguem sotmesos a restriccions en l’ús de la propietat.