Opinió

‘Allez! Filmez nous!’

Durant tres setmanes ens situem davant la pantalla i anem seguint el recorregut del dia

S’ha acabat un dels meus al·licients preferits del mes de juliol: el Tour de França. De totes les persones amb qui comparteixo interès pel món de l’esport, només la Loreto considera que el ciclisme no té res d’avorrit. Bé, siguem honestes; no és pas que el practiquem. Tot i que sabem anar en bici, el que ens agrada és veure la cursa per televisió. Durant tres setmanes ens situem davant la pantalla i anem seguint el recorregut del dia. De tant en tant, ens enviem missatges: –“Has vist el castell?” –“Recordes quan vam visitar aquell monestir amb la colla?” –“Fixa’t! Aquest poble per on passen el coneixem!” I així compartim una lliçó diària de geografia. M’agrada escoltar els comentaris tècnics i les particulars anècdotes d’en Pedro Delgado, però si algú em parlava de plats i pinyons, no li podria seguir la conversa. Veient la retransmissió de la vuitena etapa d’aquesta edició, va sorprendre’m una imatge curiosa que mostra el grau de narcisisme de la societat actual. El gruix de ciclistes havien passat per Brantôme en Périgord. Faltaven uns vuitanta-quatre quilòmetres per arribar a Llemotges, quan aparegué una jove mostrant un cartó a la càmera de la moto que seguia el pilot. El missatge que s’hi llegia era prou curiós: “Allez! Filmez nous!” És a dir: som-hi, ciclistes, però sobretot immortalitzeu-me a mi, doneu-me tres segons de glòria a la televisió. Aleshores vaig saber per què el 2009 no vaig veure complert un dels meus somnis. El 9 de juliol d’aquell any la sisena etapa del Tour sortia de Girona. Vaig aconseguir situar-me a primera fila del passeig de la Copa, just davant d’on es feia la presentació dels ciclistes. Tothom estava pendent d’en Contador i de l’Armstrong. Jo, en canvi, vigilava si veia passar en Joan Antoni Flecha. Només el volia saludar, dir-li que llegia els seus articles i desitjar-li la sort que va tenir el 2003 quan, en una de les seves famoses escapades, va endur-se’n l’onzena etapa a Tolosa de Llenguadoc. Just quan en Flecha s’apropava on jo m’esperava, algú el va cridar de l’altre costat estant. Adeu-siau salutació! Potser si hagués portat un cartó amb algun missatge cridaner escrit en lletres ben grosses, hi hauria pogut parlar. Què hi farem! Si algun lector el coneix, digueu-li que quan torni a Girona el convidem a fer un cafè.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia