Opinió

mirades

Jordi Grau

Records de la Diada de fa 45 anys

Després de la gran il·lusió del 76 i de la gentada del 77, el 1978 el partidisme va començar a surar durant la Diada

El 1976 es va commemorar en públic la Diada Nacional per primera vegada després de la dictadura. No va ser una celebració lliure perquè les autoritats, franquistes encara, tot i que ja feia deu mesos que Franco havia mort, no ho van autoritzar. A Barcelona la van fer traslladar a Sant Boi de Llobregat i a Girona, en comptes del centre de la ciutat, es va autoritzar al Camp de Mart de la Devesa, allà on hi havia les pistes d’atletisme del GEiEG. A Girona va reunir un miler de persones. Encara hi havia por. Faltaven dos mesos perquè les Corts franquistes es fessin l’harakiri, cosa que va passar el 18 de novembre del 1976, quan van aprovar la llei per a la reforma política que va impulsar Adolfo Suárez i que va ser ratificada en referèndum el 15 de desembre del mateix any, amb el 94,17% de vots favorables i una participació del 77%.

Aquella Diada va ser un cant a la llibertat. Mesos després es va avançar cap a les primeres eleccions generals del 15 de juny del 1977, cosa que va comportar la legalització del Partit Comunista d’Espanya i per tant del PSUC. No pas la d’Esquerra Republicana de Catalunya, però, que va haver de concórrer a les eleccions sense la seva sigla i en coalició amb el Partit del Treball. Després va venir la Diada multitudinària del 1977, la d’un milió a Barcelona, i que a Girona va omplir la plaça de Catalunya amb més de deu mil persones, un fet excepcional en aquell moment. La recordo, aquella Diada, per la companyia, perquè vaig venir des de Salt amb la columna festiva i reivindicativa que en va sortir i perquè en aquell moment semblava que havíem enterrat el franquisme i que el futur era sinònim de llibertat, de democràcia, de coses bones com les que tenien nord enllà, segons havia escrit el poeta.

El 1977 es respirava entre la gent una voluntat de llibertat i d’unitat en el que era essencial. Hi havia hagut les eleccions amb la victòria del PSC i el PSUC a Catalunya i faltava poc perquè tornès el president Tarradellas, tot i que llavors no ho sabíem. Amb prou feines sabíem qui era, tot i que Presència el va entrevistar i va començar a sovintejar el seu nom a les planes de política dels diaris.

Suposo que van ser les circumstàncies personals, però la Diada del 1978, ara fa 45 anys, la recordo com la del primer desencís. Era a Girona de permís, perquè dos mesos i mig abans havia hagut de marxat a la mili. Allà, al campament de Sant Gregori, a Saragossa, i després a Jaca, podies comprovar que no tot era tan maco com ens ho semblava a les manifestacions. A dins les casernes, entre sergents xusqueros, oficials demòcrates de complement i capitans, comandants i coronels franquistes, era més fàcil entendre allò de l’“atado y bien atado” que havia anunciat Franco. Aquella gent tenia armes, poder i testosterona, i allà els que havíem anat a la mili obligatòria ho vam poder comprovar. A Girona, a la mani del 78 hi va anar gent, però menys que l’any anterior. Es preparava la Constitució, el seu referèndum, les eleccions constituents i les primeres municipals, i la unitat d’acció s’estava trencant per un partidisme mal entès que ens ha portat fins aquí. Va ser la meva primera desil·lusió. Però cal continuar caminant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia