Un pin per a Francesc Ferrer
Estic ben segur que els companys de colla que ens aplegàrem al pati de la Casa de Cultura per rebre el pin dels 50 anys estarien tots d’acord amb mi
Dimecres passat em van regalar un pin. Se’n diu un pin? Me’l va regalar l’Òmnium Cultural del Gironès, a mi i a una vintena de socis més, el mèrit dels quals era haver-nos mantingut fidels a l’entitat durant 50 anys (o més). Com podeu entendre, la fotografia del grup no era pas la d’un equip juvenil. Lluiré amb un cert orgull el meu pin al trau de la solapa quan em posi americana. Però sento un xic de vergonya per no haver fet més feina, per no haver-me implicat més en les tasques de l’Òmnium. La meva fidelitat s’ha limitat a l’aportació econòmica perquè, cal que ho digui, bona part dels 50 anys els he passat, per raons professionals, fora del Gironès.
Però no parlem de mi. Penso que la commemoració del 1972 ens hauria de fer present la figura de l’amic Francesc Ferrer i Gironès, primer president de l’Òmnium gironí. Probablement un dels més decidits i eficaços defensors de la llengua des de la dictadura franquista fins al darrer dia de la seva vida. Entenia que el nostre poble fonamenta la seva existència en la ferma vigència de la llengua. I va lluitar amb tenacitat per mantenir-la ben viva. Des de tots els càrrecs que va ocupar i, sobretot, des del seu activisme cívic. Era a tot arreu i fent feina sempre, incansable. Estic ben segur que els companys de colla que ens aplegàrem al pati de la Casa de Cultura per rebre el pin dels 50 anys estarien tots d’acord amb mi. I que la junta actual, presidida per Núria Giol, també.
Mentre nosaltres, l’equip de veterans, a la Casa de Cultura rebíem l’aplaudiment dels assistents, a la mateixa hora els nois del Girona CF estaven fent el miracle de guanyar el lideratge de primera divisió, al davant del Barcelona i del Madrid. La coincidència devia ser inevitable perquè l’hora dels partits els decideix la televisió. Però segur que més d’una absència tenia a veure amb la il·lusió per la impecable trajectòria del Girona. Però els que ens vam perdre la transmissió en directe prou vam trobar la manera de participar en l’alegria ciutadana dels futboleros.
I a Madrid, ves per on, aquests dies es començava a sentir parlar català al Congreso. Jo’t fot! Alguna cosa es mou.
