El costat de la taula

Cent sis diputats de cent trenta-cinc, gairebé el 80% del Parlament de Catalunya, dona suport a la llei d’amnistia que el PSOE, Sumar, ERC, Junts, el PNB, Bildu i el BNG han registrat/registraran en breu al Congrés dels Diputats amb motiu de la investidura de Sánchez. Amb la CUP s’arribaria fins al 85% dels representants. Però, tot i que m’ha semblat entendre que aquest partit està d’acord amb l’amnistia si va vinculada a l’autodeterminació, no se’l pot comptar entre els que donen suport a la investidura. Vuitanta per cent. Som davant d’un element de gran unitat en la política catalana. I el millor del cas és que, excepte els comuns, ningú arriba a aquesta estació amb gaire entusiasme: ni els independentistes ni, òbviament, els socialistes. La darrera vegada que es va assolir un grau tan alt de coincidència en un repte de país va ser en la defensa del nou Estatut. I, en gran part, a causa de la gestió que en van fer socialistes, populars i la justícia espanyola som on som. Per primer cop en molts anys la posició de l’Estat espanyol respecte a Catalunya no és única ni unitària. Al contrari. Les reaccions que s’estan generant aquests dies en contra de la decisió del Partit Socialista de donar suport a l’amnistia són fortes. Cal ser-ne conscients. L’escenari que s’obre pot oferir oportunitats a la política catalana. No dic ser-ne entusiastes, ni donar per fet que els socialistes compliran la seva paraula un cop hagin assolit la presidència. Però atenció. Sempre que el catalanisme ha anat a Madrid amb l’únic objectiu d’evitar que governi la dreta n’ha sortit escaldat. Sempre que el republicanisme ha anat a defensar la república espanyola ha fracassat. Però ara l’eix pel qual s’actua és l’amnistia. En les reunions de negociació de l’Estatut aprovat el 2006, molts es van sorprendre quan els diputats del PSC es van asseure amb el PSOE al costat de la taula on hi havia els representants de l’Estat. Sembla que ara és el PSOE qui es mou de costat.