La façana d’un passat

S’ha complert el quart centenari (1579) de l’autorització que Felip II atorgà al barceloní Hospital de la Santa Creu per a bastir un teatre. Oportunament ens ho recorda el Centre d’Estudis i Documentació vinculat a l’Institut del Teatre.

Aquest Teatre de la Santa Creu –anomenat popularment, també, Casa de les Comèdies, Casa del Teatre, Teatre de Barcelona, Teatre de les Òperes i batejat després Teatre Principal– va tenir una història molt incidentada. Quan l’edifici encara no era acabat, però ja es feien representacions en un local provisional, el mateix Felip II ordenà que en tot el regne “se quitasen las Comedias y no las hubiese de allí en adelante”. Al cap de dos anys la prohibició és derogada. El 1760 el teatre és ampliat i, a la sala, hi caben més de mil espectadors; el 1776 es construeix una nova façana, que és després [que] un incendi destrueix[i] el teatre. Els barcelonins, tossuts, el refan en un any, encara amb més luxe i més capacitat. Un altre incendi l’enrunà l’any 1915, i ja no se’n va refer. El 1918 l’Hospital va vendre l’edifici a una empresa privada.

Resta la façana, bicentenària. Una façana sobre la qual s’acumulen avui, ets rètols i els cartells publicitaris dels actuals ocupants de l’espai. A l’edifici del teatre es troben un hostal, una residència, dos cinemes, bars i cabarets, un estanc, una botiga de “souvenirs”, venda d’entrades per a futbol i toros, un club d’escacs i un club de billar, un estudi de ball, una perruqueria, un frontó i habitatges particulars.

En el Teatre de la Santa Creu, el saineter madrileny Ramón de la Cruz hi estrenà un sainet –El cafè de Barcelona– escrit en bona part en català; Ferran Sors hi estrenà una òpera; hi actuà Adelaida Ristori, amb les seves tragèdies més famoses, i figures tan llegendàries com Elionora Duse, Fregoli i Sarah Bernhardt; s’hi estrenà a Catalunya Lohengrin de Wagner. Tot això va fer, com diu Xavier Fàbregas, que aquest espai urbà, el de la façana supervivent del teatre i el del Pla de les Comèdies, representés molt per a unes quantes generacions de barcelonins. I que en escaure’s el quart centenari del privilegi per a construir el teatre sigui oportú de recordar-ho.

Fàbregas pensa que hi ha dues opcions: tornar a la façana l’aspecte que tingué en els moments de més esplendor, compaginant els interessos privats amb els públics, o netejar-la i potenciar els elements que com un trencaclosques bigarrat informen dels usos actuals de l’edifici. “En tot cas, el primer pas imprescindible és conèixer i informar per a aclarir la significació d’aquestes pedres –que presideixen un dels espais urbans més interessants de Barcelona– i trobar la solució idònia perquè continuïn essent útils a l’actual generació de barcelonins”. El suggeriment és públicament formulat.