Lletra petita
Dutxar-se
“La llista de municipis que tenen fuites de milers de litres en les seves canonades és molt llarga. Com s’està abordant? Quants han iniciat els tràmits per eliminar-les?
A Girona ja fa una setmana que no ens podem dutxar als equipaments esportius municipals a menys que hi hagi partit. I ja tenim el debat servit. L’únic que ha quedat clar és que el motiu de la mesura no queda gens clar. És per estalviar? O per conscienciar? Si és el primer cas, les teories són diverses. Hi ha qui gasta menys aigua quan és fora de casa perquè assegura que va més per feina. En canvi, d’altres posen la mà al foc que és tot el contrari. De fet, ningú ha acreditat amb dades de quina manera es genera més estalvi. Per tant, no és estrany que es creïn dubtes i que a les tertúlies de carrer cadascú faci valer la seva teoria, segons com li convingui.
D’altra banda, si és per conscienciar, fa l’efecte que a hores d’ara són pocs els que no s’han fet a la idea que la situació és molt greu. I ja tothom ha aplicat les seves particulars restriccions a casa. Aprofitar l’aigua sobrera de la dutxa per regar les plantes, diversitat de mètodes economitzadors a l’hora de rentar els plats, no emplenar banyeres... Tothom hi ha posat el coll i conscienciats ho estem. La qüestió és que Girona ha sigut capdavantera, però d’aquí a pocs dies s’aplicarà a tot el país. I quin efecte tindrà en el conjunt del problema? És evident que no serà l’única mesura que s’adoptarà. Però no caldria prioritzar accions de més gran abast? Per exemple, la llista de municipis que tenen fuites de milers de litres en les seves canonades és molt llarga. Com s’està abordant? Quants s’han posat seriosament ja no a cercar aquestes fuites –la majoria ja les tenen detectades–, sinó a iniciar els tràmits per eliminar-les? És massa complicat? I per què no es posen facilitats burocràtiques perquè no ho sigui tant? I si són empreses privades les que han de fer les obres, per què no se’ls hi obliga? O per què no es fan els canvis normatius que calgui per poder-les-hi obligar? Mentrestant, no és estrany que quedi la sensació que sempre és el ciutadà qui acaba pagant els plats trencats i a qui se li trasllada el remordiment de consciència d’un problema que va més enllà.