Lletra petita
Pobres ianquis
“Ens agradi o no ens agradi, cada vegada que un president dels totpoderosos Estats Units fa un pet, la resta del món estarrufa les plomes
Ja els regalo el dilema als electors nord-americans: han de triar entre Donald Trump, un senyor sense pèls a la llengua i una cosa que no són pèls al cap, investigat per l’assalt ni més ni menys que al Capitoli, i Joe Biden, un altre senyor capaç d’anunciar un imminent alto el foc a Gaza mentre llepa un cornet de nata. Si no fos perquè cada vegada que un president dels Estats Units fa un pet la resta del món estarrufa les plomes, ja els podríem engegar a dida, a ells i al seu interminable procés electoral. Això sí, salvant el grapat de bones pel·lícules basades en les primàries, com ara Els idus de març, amb un George Clooney que diuen que va inspirar el cartell d’una de les campanyes d’Artur Mas, o com ara El candidat, amb un Robert Redford que es passa el metratge lluitant per un escó al Senat i, quan ho aconsegueix, en l’últim fotograma es mira el seu assessor de campanya i pregunta: “Ja soc senador, i ara què?” Si Trump torna a la Casa Blanca, tots plegats ens preguntarem justament això: “I ara què?” Els que s’ho prenen amb més calma són precisament els ciutadans nord-americans, també la pròspera comunitat arrelada a Catalunya, naturalment amb dret a vot. Quan Trump va trucar per primera vegada a la porta de la presidència, amb el seu llenguatge incendiari contra la immigració, els compatriotes residents a Catalunya ja relativitzaven el missatge: “No patiu, que si es converteix en president ja es moderarà.” D’entrada, els demòcrates ofereixen un discurs més assossegat, sense xenofòbia institucionalitzada, però cada vegada més condicionat pel populisme trumpista pel que fa a la frontera amb Mèxic. Fa feredat sentir com en les darreres declaracions el magnat de cap de pastanaga barreja immigració, malalts mentals i expresidiaris mentre promet executar la deportació més gran de la història si recupera el poder. Però és pitjor encara recordar que si ell fa un pet la resta del món estarrufa les plomes i que aquí mateix, a Catalunya, hi ha aprenents de bruixot disposats a imitar-lo i aixecar també murs als nostres municipis. Pobres ianquis. O sigui, pobres de nosaltres.
