Lletra petita
L’evolució del condol
“No hi havia drecera possible, deia sempre ma mare, i assegurava que si tenies mala sort i se’t moria més d’un de la família seguit, podies arrossegar el dol anys
Entrada de WhatsApp. Un amic em comunica que el pare d’una altra amiga és mort. La reacció és immediata i envio un nou WhatsApp, aquest cop a l’amiga, on li transmeto el meu condol i hi afegeixo una emoticona trista. Ella em respon hores després amb una imatge d’un cor trencat. Hi penso sovint, en com han arribat a canviar les normes socials al voltant de les defuncions de persones conegudes. A casa els pares sempre recordaven que a la seva època els difunts es vetllaven un dia sencer i que era de d’obligat compliment anar en persona a la casa per mostrar el respecte a la família i apropar-se al taüt, que sempre era descobert, per comentar quina bona cara feia aquell o aquella que ja no hi era. No era costum portar menjar, com hem vist en multitud de pel·lícules d’altres llocs, però sí que calia agafar paciència i deixar-hi unes quantes hores fent-la petar com a mostra d’educació. Els pares també havien viscut directament les conseqüències del dol més enllà de l’enterrament. Les dones havien d’anar de dol rigorós, que vol dir vestides de negre de cap a peus, durant un any mínim, si el finat era un familiar directe, i després, a poc a poc, el vestuari feia la transició cap a colors apagats durant uns quants mesos més. Era la penyora que calia pagar per complir amb una societat molt sotmesa a les directrius de l’Església catòlica. No hi havia drecera possible, deia sempre ma mare, i assegurava que si tenies mala sort i se’t moria més d’un de la família seguit, podies arrossegar el dol durant anys. Potser sí que hem capgirat com un mitjó la litúrgia de la mort, però en bona part ho fem com a mesura de protecció. Tractar amb la mort no agrada ningú, ni que sigui de lluny. Jo soc de les que no saben mai què dir en un enterrament i si la persona és propera comparteixo el seu dolor amb una abraçada. Sense paraules, només amb el contacte físic per demostrar que soc allà, que no puc fer res per restituir la pèrdua ni per apaivagar la pena, però que pot comptar amb mi. Potser no és la millor manera, però és la que em surt de dins.
