Som 10 milions
Muralla interior
El traçat de l’antiga autopista del Maresme és una ferida física i psicològica per als nuclis que divideix
El proppassat diumenge un bon grup de badalonins decidiren ocupar l’antiga autopista A-19, ara convertida en C-31, responent a la crida de la plataforma Transformem l’Autopista. Una ocupació autoritzada i un cop de força per reactivar la llarga reivindicació contra el mur que divideix la ciutat, a més d’esdevenir un focus de degradació ambiental. Des dels anys seixanta del segle passat, l’autovia és una cicatriu oberta al mig d’una Badalona que vol mirar endavant.
Fem memòria. Quan el règim franquista volgué sortir de l’autarquia, programà un munt d’obra pública com ara els vials de l’entorn de Barcelona, amb una xarxa viària paral·lela al mar. Cap al sud per l’autovia de Castelldefels (1955) i al nord per l’autopista del Maresme i l’eix costaner. Aquesta segona s’aprovà per un reial decret del 1966, segons un projecte elaborat durant dos anys anteriors. La primera autopista de peatge de l’Estat espanyol es posava en marxa.
Dit i fet. Amb traç gruixut es dissenyà la coneguda com a “autopista del Maresme”, dividida en dos trams, de la plaça de les Glòries al nus de Badalona i, d’allà, a Montgat. Ràpidament s’iniciaren les expropiacions de finques agrícoles i habitatges, pagant-se a un preu molt baix o amb pisos a l’extraradi. Les excavadores no tingueren aturador i es parla de més d’una vil·la de valor històric trinxada sense miraments. A Montgat, les taquilles recaptatòries ja esperaven per cobrar la carrera cap a Mataró.
El 14 de març del 1968 el ministre franquista Federico Silva Muñoz tallava la cinta bicolor que inaugurava el tram pròpiament badaloní, completat per l’entrada per les Glòries, que es finalitzaria un any després. Un mur d’uns vuit quilòmetres dividia Badalona i Sant Adrià en dues realitats diferents (els de dalt i els de baix), un impacte físic però també psicològic que afectaria la futura convivència dels ciutadans del Barcelonès Nord, marcats pels conceptes de centre i perifèria.
Al debat històric sobre la barrera del traçat de la via del tren, s’hi afegia el mur de l’autopista, només evitat per escadussers passos de trànsit. El tema es convertia en una polèmica recurrent que generava unanimitat en el rebuig sense aprofundir en alternatives, tot parlant del cobriment com a solució genèrica. Amb el canvi de segle, començaren a presentar-se solucions més creatives. Quan el traç de la B-30 modificà la circulació viària i l’embat del mar amenaçà el tram ferroviari del Maresme, es començà a pensar en alternatives de futur.
La creixent preocupació mediambiental afegeix un nou argument al problema de l’autopista, on 70.000 usuaris diaris generen un elevat pol contaminant. A les primeres reivindicacions, s’hi afegia una qüestió de salut. Arribava la data de caducitat anunciada en l’etiqueta. Ara Badalona i Sant Adrià han d’entomar el repte de parlar d’aquesta andròmina que tant els afecta. Una reivindicació que pot contribuir al debat pendent sobre el model de ciutat. I en un projecte obert que hauria de liderar el consistori, juntament amb una àmplia representació de les entitats socials i el moviment ciutadà.
