Lletra petita
Pares, fills i culpes
“El fracàs en l’educació quotidiana –i també compartida– dels nostres fills no s’ha de lligar a un sentiment de culpa
Els pares i les mares no tenen la culpa que els fills els surtin malament, si de cas en tenen la responsabilitat. Segurament hi haurà una legió de pares i de mares que compartiran, alleugerits, aquesta afirmació perquè no existeix cap fórmula segura a l’hora de pujar com cal la nostra descendència. Hi ha pares i mares que han estat sempre al costat dels seus fills, que els han amarat de valors emmarcats en la decència i el respecte, i que a canvi han obtingut uns autèntics cretins. I al revés, també n’hi ha, de pares i de mares, que han passat de tot, deixant que la mainada fes la seva sense moure un dit ni consumir cap nit en blanc, i en canvi gaudeixen del premi d’uns alumnes exemplars i uns ciutadans modèlics que els permeten sortir al carrer amb la cara ben alta i la pressió arterial ben baixa. Això sí, costa posar-se en la pell de casos extrems com el que s’acaba de jutjar als Estats Units, on un home i una dona han estat condemnats a deu anys de presó per haver negligit l’educació del seu fill adolescent, culpable d’haver assassinat un grapat de companys de classe. A casa hi tenien una pistola al seu abast i mai es van preocupar pels seus problemes de salut mental. Però sense arribar a aquests límits, la veritat és que el fracàs en l’educació quotidiana –i compartida– dels nostres fills no s’ha de lligar a un sentiment de culpa. De la mateixa manera que és interessant contemplar-ho de l’altra banda: els fills tampoc tenen la culpa dels pares que a vegades els toquen. Des de l’exemple bíblic d’Abraham, disposat a sacrificar el seu fill perquè sentia veus divines, fins a la ficció fílmica de La profecia, on en Gregory Peck i la Lee Remick arribaven a la conclusió que el seu fill Damien descendia del Dimoni i calia pelar-lo, tot i que al final el guió plantejava un dubte terrible: i si tan sols es tractava d’una criatura innocent víctima de la paranoia malaltissa dels seus progenitors? Afortunadament el dia a dia de la convivència amb els fills i la seva educació no tenen res de demoníac ni tampoc lliga amb les armes. Si de cas en podem fer prou armant-nos de tant en tant amb renecs i deixant caure alguna esbroncada de mil dimonis.
