Durant el segle XIX, la codificació dels passatemps és el que va donar lloc a l’esport, com l’entenem ara. De fet, aquesta codificació es produeix en el si d’unes societats que, prèviament, ja havien anat trobant maneres més civilitzades de fer política i, a la vegada, de resoldre els seus conflictes. No en va, Norbert Elias i Eric Dunning, des de la perspectiva de la sociologia figuracional, relacionen l’aparició de l’esport modern amb els processos de parlamentarització de les societats. Aquests dos autors ho expliquen magistralment en l’obra Deporte y ocio en el proceso de la civilización (1986).

En conseqüència, una competició és impossible de portar a terme sense unes regles, algú que les interpreti i les apliqui: l’arbitratge és consubstancial al fet de competir. Però, el que és impossible és pensar que l’arbitratge sempre serà impecable, com tampoc ho serà el comportament de jugadors, entrenadors i públic. Atès que la mirada sempre és subjectiva, també la justícia és el procés, no tant el resultat final de l’acció. Així m’ho explicava un bon jurista i professor universitari durant els temps més convulsos del Procés i la posterior repressió a Catalunya. L’anàlisi de l’arbitratge de les competicions, sincerament, crec que també l’hem d’afrontar de la mateixa manera.

Però, malauradament, tant en la política com en l’esport, hi ha un component que ho distorsiona tot plegat: l’emoció. La política de les emocions, per una banda, que ha permès desplegar alts nivells de populisme; la dimensió simbòlica i emocional innata de l’esport, per l’altra. Massa vegades, l’emoció xoca amb la racionalitat. Les regles que nosaltres voldríem topen amb les que realment són. I, en l’esport, l’arbitratge és quelcom que només es pot entendre des de la raó, la d’haver d’interpretar un reglament de la millor manera possible per poder impartir justícia. Em reitero: la justícia és el procés.

Per aquest motiu, no em deixa de sorprendre la manera com en la prèvia a la final de copa entre el Barça i el Real Madrid, es va posar els àrbitres davant dels periodistes. No per por a la premsa, només faltaria, sinó per garantir la protecció d’aquells que han d’impartir justícia i aplicar, honestament, les regles del joc. Algú s’imagina què passaria si s’autoritzessin rodes de premsa als jutges i magistrats en la prèvia d’un judici, o es deixés qüestionar pels mitjans els auditors abans de revisar comptes o el compliment dels estàndards internacionals de qualitat, seguretat i eficiència de productes o serveis de les grans multinacionals? Crec que la RFEF, amb la voluntat de visualitzar la feina del col·lectiu arbitral i divulgar-ne la suposada validesa, va posar al peu dels cavalls uns professionals i atletes que, malgrat la implantació del VAR i altra tecnologia, continuen estant extremadament qüestionats. Moltes vegades injustament, fruit de l’emoció amb què consumim l’esport.

Els ‘pseudomitjans’ també fa temps que distorsionen la informació esportiva, sigui la de part generada pels clubs o la dels mitjans convencionals. Avui, l’antiga dialèctica entre gabinets de premsa i redaccions deixa pas a un context en què preval la creació de “comunitats”. Els mitjans tradicionals no volen invertir temps ni diners a fer bona informació, ni en reporterisme, mentre que els clubs tenen necessitat de transformar les seves mètriques en nous ingressos. La digitalització ho ha sacsejat tot i, pseudomitjans i influencers troben l’espai adobat per participar de la creació de “comunitats”, espais on tàcitament s’ha acordat entre tots els públics implicats que desapareix la informació i apareix la narrativa: un storytelling que sempre és de part. A la comunitat, si l’àrbitre no en forma part, quedarà embrutat per la narrativa, ja que la comunitat no demana ciutadans informats, sinó que s’ha generat per crear aficionats devots i consumidors futurs. En les comunitat, les regles s’interpreten d’acord amb els interessos propis i en contra dels aliens.

La plantada del Real Madrid en la prèvia de la final només s’explica seguint aquest patró. No té sentit esportivament parlant, ni ètic, ni informatiu, ni institucional. Però, per ells en té en el marc de la narrativa que, el club i la seva televisió oficial, han imposat des que uns periodistes espavilats, que mai han renunciat a fer de periodistes, van destapar el cas Negreira. Ho explicava en un article publicat al Georgetown Journal of International Affairs aquesta Setmana Santa: malgrat que davant dels reptes de la globalització, i també en qüestions econòmiques, Barça i Real Madrid estan condemnats a entendre’s perquè es dirigeixen al mateix mercat, en el simbolisme local sempre estaran a les antípodes.