Al llarg dels anys he pogut conèixer diferents històries de persones que han acabat condemnades a viure al carrer. Cap d’elles va néixer en un parc públic o en un caixer i allà s’hi va quedar. Simplement, la seva vida es va veure atrapada en un munt d’adversitats i va fer un gir tan cruel com inesperat que els va dur a dormir al ras. Quan pares atenció als detalls que han marcat les seves existències, és irremeiable pensar que qualsevol rutina es pot estroncar i que ningú no està fora de perill. Les administracions dediquen recursos a atendre les persones sense llar i tenen programes o personal especialitzat en el tema, però que una ciutat com Badalona hagi comptat aquesta setmana 110 persones dormint al carrer, després que 200 voluntaris hagin respost a la crida de la Taula Sense Llar –la qual ha abandonat el mateix Ajuntament que va tancar fa un any l’alberg per a persones sense sostre–, és l’evidència que la situació és greu i reclama més atenció i recursos. Que als serveis socials del consistori badaloní li constin 117 persones que dormen al ras, és la prova que aquests recomptes que impulsen moltes ciutats tenen una funció sensibilitzadora i no gaire més. Si no va més enllà de rastrejar una nit la ciutat a la recerca d’indigents, i si no provoca que es multipliqui la pressió sobre les administracions, es cau en el perill que l’acció derivi només en una foto i una nota de premsa. Perquè dubto que dels 110, o dels 117, n’hi hagi cap que a dia d’avui, ni probablement en els pròxims mesos, estigui vivint sota un sostre. I és obvi que les entitats socials són clau per atendre aquest col·lectiu i fan una feina tan imprescindible com excel·lent, però en molts casos eviten alçar la veu contra els governants perquè tenen la mala sort de pertànyer a un sector precari que necessita sovint maleir els mateixos que li han d’omplir les arques.