Recentment hem vist, en la tragèdia de la dana de València, l’exconsellera de Justícia i Interior i per tant responsable d’emergències, Salomé Pradas, com declarava davant de la jutgessa que instrueix el cas que ella no sabia res d’emergències i descarregava la responsabilitat en els seus tècnics. La diferència entre manar i gestionar és que manar és donar ordres per imposar una decisió i planificar és aplicar coneixements tècnics, avaluar, fer seguiment i coordinar. Per manar només es necessita el poder, mentre que per gestionar necessites coneixement. Gestionar és fer que les coses funcionin bé, mentre que manar simplement és dir què s’ha de fer, independentment de qualsevol consideració més. El poder emana de l’autoritat, que pot ser legítima però no necessàriament ha de ser eficaç, per bé que sempre s’hauria de ser responsable. Entendre els dos conceptes i la diferència entre ambdós en un entorn de lideratge és vital per no provocar greus errors. I això, que normalment s’entén en el món corporatiu i empresarial, a l’administració no sempre és així. Més aviat, poques vegades és així. Els polítics tendeixen més a manar envanits per l’autoritat del seu càrrec que no pas per gestionar i dirigir pels seus coneixements i una vegada han donat les ordres del que pretenen que es faci, es despreocupen de la planificació, del seguiment, de l’eficiència i dels resultats.

Dilluns la consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, cedint al clamor social i a les crítiques per la gestió de la DGAIA, va presentar un nou pla pel qual desapareix la DGAIA i en el seu lloc es crea la direcció general de Prevenció i Protecció a la Infància i l’Adolescència (Dgppia) i s’amplia la plantilla en 300 professionals especialitzats en treball social amb menors. El primer que trobem a faltar en l’exposició de la consellera és la memòria econòmica del programa i saber com es paga tot això. És la pregunta que s’hauria fet tothom. Però la consellera sap, com nosaltres, que els darrers pressupostos aprovats de la Generalitat són els del 2023 quan era conseller Jaume Giró de Junts per Catalunya i van ser aprovats amb els vots de Junts, d’ERC, del PSC i dels Comuns. Des d’aleshores anem amb pressupostos prorrogats, amb l’anomalia que representa.

És veritat que l’actitud del govern i els seus discursos fan entreveure que no aprovar pressupostos durant dos anys és un fet irrellevant. I la pregunta és: és ètic prescindir dels pressupostos i de la planificació d’un país o d’una ciutat que són indispensable per a una bona gestió? Vista la impossibilitat de negociar-los, no hauria estat més moral acceptar-ho i convocar noves eleccions? O en el seu cas, com va fer el president Puigdemont, proposar al Parlament una moció de confiança en què també es votessin els pressupostos? És clar que per fer una proposta així s’ha d’estar disposat a dimitir si no et fan confiança.

No aprovar pressupostos durant dos anys és un cost d’oportunitat immens perquè renuncies a la planificació a mitjà i llarg termini i a fer canvis estructurals. És mantenir el govern en una paràlisi sense poder executar nous programes ni l’adequació de la despeses en l’educació, sanitat, innovació, polítiques socials, cultura, economia.

El govern Illa –un dels que més consellers ha tingut–, si deixem de banda la política d’aparador i publicitària, veurem que el màxim que fa és mantenir-se en un perfil baix i amb un màrqueting potent, desnacionalitzant Catalunya i pensant que qui dies passa, anys empeny.