El pont que portava a la costa

A les Mirades d’ahir el gran protagonista era el pont de Pedra, inaugurat el 29 de juny de 1856, ara farà 169 anys i que unia el Barri Vell i el barri del Mercadal. Però la meva memòria del pont de Pedra, de final dels anys seixanta, era un pont transitat per carros, encara, cotxes, motos i bicicletes, que convivia amb els vianants. I, com que la memòria a vegades és traïdora, un tomb per l’Arxiu Municipal de Girona, el CRDI, i una apel·lació a la memòria de dos il·lustres gironins, Joaquim Nadal Farreras i Francesc Francisco-Busquets, em van permetre confirmar que sí, que quan el carrer Nou era de lliure circulació de vehicles, amb cotxes aparcats a un cantó del carrer, el pont de Pedra era un dels pocs llocs que permetien als vehicles anar fins al carrer del Carme, per agafar després la carretera de la costa que portava a Platja d’Aro, Sant Feliu de Guíxols, Tossa i Lloret de Mar. La foto que acompanya aquest article és de 1967 i està feta per Narcís Sans des de la pujada del Pont de Pedra, ben a prop d’on tenia la seva botiga de fotos, pràcticament al costat del restaurant Perich. A la imatge veiem la part de darrere dels pisos que tenien la seva entrada pel tram final del carrer Santa Clara. I veiem molta gent a peu i un ciclista. Però per aquí passaven els cotxes.

La foto em fa gràcia perquè en aquest tram del pont de Pedra es veuen els senyals de circulació que desviaven els cotxes cap al carrer del Carme. Feia poc que s’havia construït la plataforma de la plaça Catalunya. I en aquells temps, en què el carrer de la Creu era gairebé al final de la ciutat i el carrer Emili Grahit encara no estava asfaltat i encara hi passaven les vies del tren, molts cotxes per anar a la costa havien de creuar l’Onyar pel pont de Pedra o pel pont de l’Alferes Huarte, que era, per entendre’ns, a l’altura de la pujada de les Pedreres.

Van ser els consistoris de Quim Nadal que van posar fil a l’agulla. Amb gran oposició, tot sigui dit. Primer es va limitar la circulació al carrer Nou fins que va quedar carrer de vianants. Després va tocar-li el torn al carrer Santa Clara i també a la Rambla i el Barri Vell. Va aixecar passions i discussions, però ara ningú no tornaria els cotxes a aquestes zones. Ara el pont de Pedra veu passar ciclistes i vianants i, molt de tant en temps, algun cotxe despistat o de la policia. Però fa algunes dècades el primer semàfor de la ciutat, manual, es va posar en una cruïlla perillosa: Santa Clara amb carrer Nou i pont de Pedra. Allà policies municipals, encara amb salacot a l’estiu, feien anar manualment aquell primer semàfor amb un giny instal·lat a les oficines de La Caixa. A l’altre costat, can Boué, amb un venedor ambulant de diaris a peu del pont, el popular Carota.

Encara hi ha massa cotxes per aquesta zona, però res a veure amb el que havia estat. Ara per anar a la costa hi ha moltes possibilitats sense haver de trepitjar la Girona monumental. Però aquests senyals ens recorden un passat no tan llunyà, de quan el carrer Nou era una via important de circulació i el pont de Pedra, lloc imprescindible per creuar en vehicle l’Onyar. Ara el pont fa anys i s’ha convertit en un símbol de la nova Girona recuperada pels vianants.