Ironia religiosa de Botero

“De vegades soc creient i de vegades, agnòstic.” Fernando Botero (Medellín, 1932 - Montecarlo, 2023), l’artista més cotitzat d’Amèrica Llatina i el pintor i escultor reconeixible per les seves figures voluminoses i iròniques, va quedar impactat de petit per les esglésies i les catedrals colombianes. Li feia impressió el poder del clergat. I li va dedicar molta obra. Sense ser iconoclasta ni antireligiós, el seu art no forma part dels museus diocesans, per exemple, dels llocs emblemàtics on va viure l’artista, des de Colòmbia a Pietrasanta, a Itàlia, o a París o Nova York. Però quan va morir fins i tot l’Osservatore Romano, el diari de la Santa Seu, li va dedicar una peça (Un univers de melangia i tragèdia, van titular) lloant el seu art de denúncia, tant propera (Colòmbia) com llunyana (Abu Ghraib a l’Iraq). Botero va confessar que ell era d’arrel cristiana, i “tot i que dubto de moltes coses, sempre persisteix en el cervell la idea de Crist com la idea de Déu”. La seva visió de Crist equivalia a un home revolucionari, admirable i humà. I ara, el seu Crist crucificat al Central Park de Nova York és una de les grans obres que es poden veure fins al juliol a Barcelona.

S’ha de ser molt intel·ligent per interpel·lar el catolicisme sense ferir, i a l’artista colombià Botero li sortia brodat. No tothom ho sap fer. En la mostra de la seva obra pictòrica i escultòrica del Palau Martorell , just davant de la basílica de la Mercè, a Barcelona, Botero fa picades d’ullet a la religió que el va veure néixer, el catolicisme colombià de la seva infància, on segons ell “els bisbes semblaven el papa de Roma”, i amb aquella mirada irònica i distant s’hi acosta sense ignorar-la: la religió impregnava el seu imaginari i ell la magnifica, amb les figures voluminoses i surrealistes que l’identifiquen.

Botero va ser un home amb vocació artística que decideix convertir-se en pintor quan encara no havia vist cap pintura “de veritat”. Anava a l’església i a casa veia molta iconografia religiosa, sobretot de la mare de Déu, de Crist representat en el Sagrat Cor, i molts sants. Botero és conegut per haver dit que “l’art va ser creat per donar plaer”, però les seves obres no són totes canals cap a una experiència plaent. També destil·la drames, tot i les formes amables i arrodonides i els colors simpàtics que fa servir.

La mostra que ha desembarcat a Catalunya inclou peces sobre Colòmbia, el circ, els toros o la religió, i versiona obres mestres de la història de l’art esplèndides. Nostra Senyora de Colòmbia, El Nunci, Crist Crucificat o Bany del Vaticà són alguns dels títols que col·leccionistes anònims han llegat per a l’ocasió de Botero, que no era un pintor iconoclasta, però tampoc un vassall de cap règim. S’ho mira amb la distància irònica de qui s’arrisca i no té por. Els seus bisbes i nuncis són naturalment també voluminosos, i no té cap mania de dibuixar-los, per exemple, dins una banyera, revestits. A Barcelona ha arribat aquesta obra del Bany al Vaticà, on convida l’espectador a reflexionar sobre el poder. En moltes obres, Botero opta per una figura secundària en miniatura, una al·legoria del poder, que sempre necessita contraforts aparentment minúsculs però imprescindibles per al seu manteniment.

Entre 2010 i 2011 Botero va pintar Via Crucis, una sèrie de 27 olis i 33 dibuixos on emergeix directament la passió de Jesucrist i la vincula a la passió del seu poble, Colòmbia, terra travessada per dolor i tragèdia. A Barcelona no han triat aquesta aproximació més densa a la religió, i s’han decantat per la seva mirada més divertida i càustica sense arribar a ser mordaç. La gràcia de Botero és la permeabilitat de la lectura de la seva obra, mai unívoca ni bàsica. Ha aconseguit ser un dels més grans artistes que han plasmat l’abús de poder, en diverses formes i subtilitats, des de la guerra fins a molts diferents tipus de violència.

L’exposició de Botero (Fernando Botero: un mestre universal) és la més gran mai celebrada a l’Estat espanyol i la primera d’aquesta índole a Catalunya. La comissària és Lina Botero, filla de l’artista, i Cristina Carrillo de Albornoz. El fet d’haver aplegat en una sola exposició tauromàquia, circ, religió, violència i retrats italians dibuixa molt bé l’ànima de l’artista, que no en tenia prou amb ser bo a la seva Colòmbia natal, sinó que aspirava a la universalitat que ja l’ha consagrat.