Clínica psiquiàtrica

En pacients amb trastorns greus o en crisi psicòtica, sovint l’analítica del discurs –crucial en l’anamnesi– esdevé difícil. Aquesta circumstància condueix moltes vegades el metge psiquiatre a posar el focus en el llenguatge no verbal o en aspectes aparentment centrals del discurs verbal però que són, en realitat, epifenomènics del seu contingut semàntic. Així, els psiquiatres solen fixar-se, pel que fa al discurs, en la velocitat, el fil i l’estructura, a més de fixar-se, en general, en el nivell de consciència, la psicomotricitat, l’estat afectiu, l’atenció o el sensori. En aquest article parlaré sobre per què aquesta opció clínica és deficitària i com superar-la per un enfocament logocentrista, amb el focus en el discurs verbal.

Diuen que una imatge val més que mil paraules, però en la clínica psiquiàtrica la millor imatge no és pictòrica ans lingüística: la postura, la gesticulació, els tics nerviosos o la netedat i l’agençament donen una imatge parcial i de vegades contradictòria de l’estat del pacient. Aquest estat, en canvi, es veu molt millor i molt més completament per l’atenció en el discurs verbal i l’observació, dintre d’aquest, de les categories lògiques que l’informen: certament, per diverses raons que tot seguit desgranaré, esdevé una pràctica més eficaç en molts dels casos. Ara bé, hi ha un tipus de llenguatge no verbal que no enganya i s’ha d’aprofitar clínicament: la mirada, on es concentra una quantitat enorme d’informació fiable.

Primer avantatge: el discurs verbal, fins i tot dins la desorganització, dona més informació, i més fiable, que el llenguatge no verbal, el qual llenguatge, a diferència del discurs, és més vegades menys voluntari i menys coherent amb la situació intrapsíquica del pacient. Es pot pensar que el fet que sigui menys voluntari que el discurs és positiu de cara a l’exploració, perquè alguns pacients oculten el seu estat real, mentre que d’altres poden exagerar-lo, però, compte fet que quan un pacient externalitza no verbalment informació que no és coherent amb la seva situació intrapsíquica, en un enfocament clínic no verbal, això és difícil si no impossible de detectar; mentre que el fet que externalitzi verbalment informació no coherent amb aquesta situació resulta fàcil de detectar, convé tenir present la primacia del discurs verbal. Així, si bé normalment el discurs i el llenguatge no verbal es complementen i no són adversatius, hi ha casos en què no és així, per la qual cosa cal anar amb cura a l’hora de triar els criteris per arreplegar la informació clínica en l’exploració psicopatològica del pacient.

Segon avantatge: amb la focalització en el discurs, el metge psiquiatre pot apreciar sense dispersió allò que el pacient li comunica.

Tercer avantatge: el pacient se sent escoltat i és impulsat per aquest sentiment a expressar-se tan bé com pot. Així, més enllà de la informació objectiva, l’enfocament logocentrista també té un impacte positiu en la relació terapèutica.

Quart avantatge: el pacient es veu obligat a posar en paraules organitzades allò que dintre seu es troba en desorganització, essent doncs per a ell un exercici terapèutic.

Cal dir que l’enfocament logocentrista obliga el metge psiquiatre a ser receptiu a diferents maneres d’expressar-se verbalment i fins i tot a ideologies excèntriques però coherents (el psiquiatre, en aquest sentit, no ha d’exercir de corrector gramatical i estilístic ni de jutge moral). Els trastorns del llenguatge (p. ex., afàsies) o pacients neurodivergents (autisme), on el discurs verbal pot ser limitat o amb normes diferents, presenten un repte eventualment superable per comunicació augmentativa, com l’ús de dispositius electrònics de comunicació. Les diferències culturals, per la seva banda, són un repte que cal abordar antropològicament: no hi ha idiosincràsies culturals que no siguin contextualitzables.

En conclusió, la informació clínica que el metge psiquiatre obtindrà de l’estudi del discurs de preferència a l’estudi del llenguatge no verbal tindrà un grau d’objectivitat notable. És cert que hi ha casos de catatonia o de gran desorganització en el pacient en els quals el focus en el llenguatge no verbal esdevé quasi inevitable, però en molts casos es pot minimitzar l’atenció al llenguatge no verbal sense comprometre el diagnòstic, al contrari, dotant-lo d’una fiabilitat robusta.