Resposta que demana resposta

El Govern de Madrid ha escrit això: “L’Administració de l’Estat és la primera interessada a corregir qualsevol situació o comportament abusiu o desconsiderat amb totes i cada una de les modalitats lingüístiques d’Espanya, en compliment de l’article 3.3. de la Constitució.”

“L’entrada en vigor d’aquest text fonamental i de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya comporta per als funcionaris de totes les administracions públiques l’obligació de complir immediatament tots dos textos legals, en l’esperit i en la lletra, sense que els calgui esperar instruccions de cap mena per part dels seus superiors jeràrquics”.

“En aquest sentit, cal tenir en compte que la cooficialitat idiomàtica, des del punt de vista del ciutadà, implica la possibilitat real de dirigir-se als poders públics en la llengua que cregui convenient i mantenir-hi les seves relacions amb les unitats i dependències de les diverses administracions públiques. Des d’aquest punt de vista, és clara la necessitat que té tota oficina pública de comptar, en les comunitats autònomes bilingües, amb el suficient nombre de funcionaris dotats de coneixements de les llengües vernacles per a relacionar-se amb els administrats que desitgin expressar-se en aquestes llengües.”

Aleshores, el ministre de la Presidència –que signa aquesta comunicació del govern central en resposta a les preguntes formulades per Francesc Ferrer i Gironès– diu que, de tota manera, no pot ser obligatori per a “tots” els funcionaris el coneixement de les llengües oficials que no són el castellà, perquè, essent diverses les comunitats amb cooficialitat idiomàtica, l’exigència del domini de les diverses llengües limitaria greument el dret al trasllat –i les possibilitats de promoció– d’uns funcionaris que sovint canvien de residència. Sembla, però, que tot se solucionarà quan, “consumat el procés de transferència de serveis, unitats i funcionaris, es pugui fer una harmònica redistribució del personal de les administracions públiques en el territori de Catalunya”. I en un altre paràgraf proclama: “Mentrestant, l’administració de l’Estat és conscient de la vigència legal plena del principi de cooficialitat i procura adequar les seves oficines, registres i serveis de manera que no es pugui produir no ja una discriminació, sinó tan sols dilació en el procediment, o incomoditat per a l’administrat a causa de la llengua que faci servir”.

El que ens importa més és que el govern central reconeix que podem adreçar-nos en català a totes les administracions públiques, en plural, cosa que fins ara no havia dit mai. I cal que tothom ho sàpiga per a no renunciar a aquest dret. A més, la preparació lingüística dels funcionaris dependrà de la freqüència en l’ús del català. Com em deia en Ferrer i Gironès, ara cal que els catalans ens traguem la por de presentar-nos a les oficines estatals, als jutjats, la policia, etc., en català.

Exercim, doncs, aquest dret individual reconegut, que és al mateix temps un deure col·lectiu.