ca montes
Sting i Fuster
Sting o Fuster, ve-t'ho aquí, ben diferents i ben iguals. Dit sia amb el màxim respecte
El vam conèixer com un dels punks més significatius de la trencadora escena britànica. Alguns encara el recordem amb aquella guitarra tan seca, acompanyat pels seus amics de Police, i ahir en veure'l emparat per una orquestra simfònica al Palau Sant Jordi no ens en sabíem avenir.
Fins i tot hi havia una senyora amb l'arpa, imatge que vista des de l'ortodòxia dels punks seria com un anatema. Hi ha qui opina que la seua música i la seua evolució no fa sinó reflectir que ens fem grans.
Després del brit pop vam baixar amb ell la Cinquena Avinguda, estrangers a Nova York, amb una meleneta que ja tenia poc de punk i un paraigua que més val oblidar. Després, amb ell també, vam descobrir el jazz, més tard la música ètnica i el retorn a la tradició popular. Semblava que aquí s'havia acabat el viatge, i si et descuides, pamba!, arriba la música simfònica i l'Sting cantant amb tota una orquestra a Montjuïc.
Com tot en aquesta vida, tant d'equilibri no el salva sinó la qualitat. No és només cosa de la música. Ens hem acostumat a escriptors que fan articles de diaris, a pintors que fan il·lustracions de revistes, a músics que ens giren el cap amb versions sorprenents o a escultors que dissenyen cadires. Fins i tot, vàters. Fa poc, Bromera ha publicat un nou llibre de Joan Fuster que arreplega els articles que l'home de Sueca va escriure per a la revista Jano. Articles que desconeixíem pràcticament, articles que van ser escrits per al paper cuixé i que en canvi aguanten en forma de llibre, en forma de resurrecció. No és per comparar, però els articles, cançons, de Fuster, posats en forma de llibre, sonen com si hagués estat escrit de cap i de nou, talment una simfonia. La qualitat d'una cançó, d'un text o d'un dibuix és el que et permet canviar-li la forma i que t'agradi remirar-la i que et sorprenga, que et permeta sentir-t'hi còmode i inquiet alhora, desconcertat per la forma, però reconciliat amb el fons. Sting o Fuster, ve-t'ho aquí, ben diferents i ben iguals. Dit sia amb el màxim respecte a l'intel·lectual que ens va canviar la vida a tants valencians.
