Articles

De cara al futur

“Els núvols de tempesta arriben de ponent, perquè les turbulències econòmiques que ja han tombat el tigre celta poden afectar-nos”

Escric sense saber quin és el resultat de les eleccions celebrades ahir. I tanmateix, m'atreveixo a fer una breu reflexió a la llum del que ha passat els darrers anys a Catalunya. No sé quin nivell de participació hi ha hagut en les novenes eleccions al Parlament de Catalunya, però desitjo que s'hagin pogut igualar els índexs que es van assolir els anys 1980, 1984, 1995 i 2003, que foren del 61,3%, 64,4%, 63,6% i 62,5%, respectivament. El 2006 la participació va ser substancialment més baixa, del 56,4%, i se situa entre el 59, 4% del 1988, el 59,2% del 1999 i el 54,9% del 1992. La baixa participació d'ara fa quatre anys ja va destruir el mite segons el qual quan els socialistes presentessin un candidat “obrer” (per bé que pel patrimoni confessat per ell mateix no és precisament un proletari) les masses del cinturó roig metropolità s'abocarien precipitadament a votar-lo. Per tant, que el candidat socialista no fos fill de la burgesia catalana com ho havien estat els anteriors (Raventós, Obiols, Nadal i Maragall) no va ser una garantia de res. Al contrari, el candidat Montilla va arrossegar menys gent a les urnes que els seus coreligionaris i, a més, va esdevenir president amb el 26,82%. O sigui, que va arribar a president amb el pitjor percentatge de tots.

La política catalana s'ha caracteritzat per explicar-se per mitjà d'uns quants mites que, a la fi, s'ha demostrat que eren falsos. I un d'ells ha estat el que acabo d'explicar. Un altre d'aquests mites inventats és que els socialistes són millors gestors que ningú i, en especial, que els nacionalistes. Ja he explicat en altres articles que l'administració Pujol va muntar una sanitat pública i un sistema educatiu de gran potència, gairebé socialdemòcrata, encara que això els costi de reconèixer als intel·lectuals orgànics del progressisme, atès que complia les condicions de santíssima trinitat social: es va organitzar per donar servei de la gent des de la proximitat; ha resultat eficient i ha assolit la cobertura universal, cosa que inclou fins i tot que els immigrants sense papers puguin accedir a la sanitat pública si ho necessiten. En aquest sentit, doncs, la inversió pública en salut va permetre construir un sòlid model sanitari català que els dos tripartits posterior no van modificar de cap manera. En tots cas han incrementat la despesa sense modificar-ne el model. I el mateix es pot dir del sistema educatiu. L'equilibri públic/privat es manté i la discussió consisteix, si de cas, en el cost que té aquest estat del benestar i com s'ha de finançar perquè sigui sostenible. Perquè el repte de futur de les polítiques de benestar és, precisament aquest: fer que duri i que no es degradi per manca de recursos i, per consegüent, d'inversió. L'important no és aprovar una llei de la dependència, sinó que duri i que l'administració pugui pagar-la sense comprometre tot l'edifici social. I això val per a tot.

El septenni tripartit ha coincidit amb la irrupció d'una crisi econòmica de gran abast. Evidentment, la culpa de la crisi no és del govern Montilla, però sí que en té, de culpa, que la caixa de la Generalitat estigui pràcticament buida. El gran defecte del tripartit ha estat no tenir un projecte comú ni tan sols en allò més bàsic, més enllà de coincidir en els aspectes, diguem-ne formals, com ara les polítiques de memòria o la regulació de determinats aspectes morals i, quan van poder, el filó de la denúncia d'una corrupció que només es detecta en el veí. Això està bé, però no dóna de menjar. És el famós relat que ha acabat esdevenint molt soroll per a no res i que, a sobre, costa molts diners que s'escampen per garantir fidelitats (i la prova és les pròrrogues que el Memorial Democràtic s'ha empescat perquè els “amics” puguin justificar fora de termini les generoses i inútils subvencions). Els efectes negatius de l'orientació econòmica del tripartit sobresurten encara més quan es demostra que no ha pogut decidir en gairebé res que fos important de veritat. I com que aquest govern no ha tingut un projecte clar i compartit, a l'estil, per exemple, de l'èpica de reconstrucció nacional de les èpoques de Jordi Pujol, ha quedat encara més en evidència la debilitat de la proposta. L'espectacle del debat a sis en què Herrera, Puigcercós i Montilla semblava com si no haguessin governat mai plegats és la gran metàfora del fracàs que ha estat el tripartit. El PSC i ERC no han compartit horitzó nacional, però és que el PSC tampoc no té el mateix model social que ICV-EUiA i ERC, que cada dia que passa s'assembla més a l'antiga Euskadiko Ezkerra de Kepa Aulestia, partit nacionalista d'esquerra que, ai!, va acabar xuclat pel PSE de Nicolás Redondo Terreros. Però els socialistes només podien assolir la Generalitat de la mà d'aquestes dues sorolloses minories. I així els ha anat. Fins i tot el seu electorat més fidel els ha abandonat.

El futur és un país estrany. Els núvols de tempesta arriben de ponent, perquè les turbulències econòmiques que ja han tombat el tigre celta poden afectar-nos. De fet, la reestructuració del sistema de caixes ja no augurava res de bo. I estic segur que encara no hem vist l'últim acte d'aquest sainet. Catalunya no afronta aquesta etapa de reconstrucció econòmica europea (que passa, a més, per un alt grau d'intervencionisme de la UE i el FMI) en bones condicions. Té un índex de desocupació elevadíssim, li manquen recursos financers i, sobretot, no té la capacitat política per decidir cap a on tirar. El nou govern, doncs, haurà d'endreçar la casa. Però no pot perdre mai de vista que el catalanisme és benestar o bé no és res.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.