Magariños

Quan tenia catorze anys, feia poc que s'havia mort Franco i bona part dels professors de secundària eren joves PNN, vaig anar a l'institut d'Olot. Allà hi va arribar Javier Magariños, que era de Madrid i tenia un cognom que els aficionats al bàsquet vam relacionar amb el Polideportivo Antonio Magariños, però sense imaginar que el fundador de l'Estudiantes fos, certament, el seu pare. Tot i que era professor de clàssiques, se'n va encarregar de l'assignatura de llengua a primer de BUP. Aleshores aquesta assignatura era en castellà, però en Magariños li va donar una dimensió universal. Un dia ens va parlar d'Agustín García Calvo, poeta, filòsof, filòleg clàssic i àcrata com ell. Sempre que l'he llegit, se m'ha fet present que en Magariños em va donar una pista per arribar-hi. Un altre dia ens va llegir contes de l'escriptor nord-americà O'Henry i me'n va deixar un llibre que no li vaig tornar mai. I també recordo que una vegada ens va parlar dels germans Redgrave perquè feien discursos troskistes en barriades obreres amb un anglès exquisit. Com en el cas d'altres professors que vaig tenir a l'institut, més enllà dels continguts acadèmics, en Magariños (sé que li deien Maga, però em va quedar el Magariños) ens parlava de llibres, de pel·lícules, de política. Per això, els sento com els meus mestres, que van formar-me culturalment, vitalment, moralment.

En Magariños aleshores residia a Banyoles i cada dia, a les sis de la tarda, ens baixava en cotxe a uns alumnes que vivíem a Castellfollit i Sant Jaume. Un cop vaig menysprear Tiburón, estrenada en aquella època, en considerar-la massa comercial i em va eixamplar la perspectiva: com en el cas de Moby Dick, es tracta de la lluita de l'home contra una naturalesa que el sobrepassa. A vegades engegava la ràdio i, com si fos ara mateix, recordo que una tarda sonava una cançó de Jacques Brel. Ara que en Maga ha mort, m'ha revingut el J'arrive, de Brel, i amb aquesta columna li voldria dur un crisantem amb tristesa, agraïment i un pensament per a la Pilar.