és preferible afirmar la nació
que contraposar nacionalismes
Contra els nacionalismes?
“En el fil delicadíssim de la nostra sensibilitat, hem acabat atribuint a Vargas Llosa tots els defectes que per a nosaltres té el nacionalisme espanyol”
Podria escriure que m'han sorprès les reaccions que a Catalunya i en alguns sectors de la intel·lectualitat catalana han provocat les paraules que, en el seu discurs de recepció del premi Nobel de Literatura, Mario Vargas Llosa va dedicar als nacionalismes. Si ho fes seria retòrica pura perquè no m'han sorprès gens. Fa temps que sé que tenim la pell molt fina, que ens mirem totes les coses des d'una òptica molt nostra i que sempre ens sembla que el món sencer està contra nosaltres i la raó que tenim.
En el fil delicadíssim de la nostra sensibilitat, hem acabat atribuint a Vargas Llosa tots els defectes que per nosaltres té el nacionalisme espanyol que és de dretes, intransigent i anticatalà. Estem tan sensibles que fins i tot arribem a pensar que el nacionalisme espanyol ha contaminat les esquerres i ha posat fi definitivament al vell miratge de la possible superació des de les esquerres de les dificultats d'entesa entre Catalunya i Espanya.
Sóc d'una manera que les opinions de Vargas Llosa sobre els nacionalismes no m'han fet ni fred ni calor. M'han deixat força indiferent, tant, que si he de jutjar per algunes de les reaccions que han produït és més que probable que alguns em considerin un mal patriota. Però resulta que jo no busco enemics sinó que busco amics. I en el discurs de la recepció del premi Nobel hi vaig trobar un filó riquíssim per a Catalunya i per a Barcelona. Les referències als anys setanta, a l'efervescència política i cultural de la transició, al reconeixement a Barcelona de la capitalitat cultural de Catalunya, d'Espanya i en bona mesura d'Amèrica Llatina, em van recordar que sovint tenim un capital oblidat. Que tenim moments històrics que hem amortitzat a una velocitat de vertigen i que hem decidit foragitar del nostre imaginari col·lectiu com si es tractés de fets remots, però que formen part, en canvi, de la nostra memòria col·lectiva més recent. Apunto un cop més a la idea, segurament malaltissa, que fa que ens complaguem més en l'adversitat que en les circumstàncies favorables. Que magnifiquem el que ens va en contra i minimitzem o negligim el que ens va a favor. I, en canvi, com a poble, com a país, per a la nostra psicologia col·lectiva, per a l'estat d'ànim del país, per a l'orgull i l'autoestima dels catalans seria altament benèfic ponderar adequadament aquells fets que ens atorguen singularitat i relleu, que ens posen a l'aparador i que ens atorguen valor de titulars de portada com a referents mundials de moltes coses de les que sovint insensatament abjurem.
Jo mateix en diversos moments de la meva vida m'he declarat nacionalista. He fet un sil·logisme elemental. Estic convençut que Catalunya és una nació, estimo i defenso Catalunya, i això fa que el meu catalanisme s'expressi en defensa dels valors i dels continguts i de les aspiracions nacionals de Catalunya. Sóc, en aquest sentit, nacionalista, és clar. Resulta, però, que tots som de memòria molt fràgil i perdem sovint de vista fets dramàtics de la història contemporània d'Europa que no volem ni contemplar a l'hora d'analitzar la nostra pròpia peripècia col·lectiva. Perdem de vista que algunes de les barbaritats del feixisme es van cometre en nom del nacionalisme i que les bestialitats més grans del nostre món contemporani s'han produït per exemple als Balcans en la confrontació entre nacionalismes i en l'actitud expansionista, intransigent, xenòfoba i, fins i tot, imperialista d'alguns nacionalismes. Europa ja es va veure abocada en el passat a haver de distingir entre nacionalismes bons i dolents, democràtics i intransigents, solidaris i excloents. La contraposició entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català no és, potser, el millor camí cap a la superació de les velles contradiccions i l'assoliment de les màximes cotes d'autogovern per Catalunya. Afirmar la nació no hauria de voler dir esgrimir el nacionalisme com a primera línia de defensa de la nació.
En parlo ara perquè vull recordar que aquest no és un debat nou i que superat en diversos moments històrics reapareix de manera recurrent. No fa gaire, l'any 2007, el discurs del professor Eduard Feliu, en la seva investidura com a doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona em refrescava la memòria d'un episodi concretat en l'amistat entre Rafael Campalans i Albert Einstein en l'apartat incidència entre sionisme i catalanisme en el nostre temps. Es refereix a la visita que Einstein féu a Barcelona l'any 1923 quan “Einstein es va fer particularment amic del socialista Rafael Campalans, amb qui va visitar Terrassa i Poblet.(...). El bescanvi d'idees entre ells fou molt intens. Hi ha fins i tot qui afirma que Einstein dimití de la Comissió per a la Cooperació Intel·lectual de la Lliga de les Nacions, l'any 1923, a causa de la influència de la qüestió catalana, que Rafael Campalans li va saber explicar tan bé”. I segueix Eduard Feliu, “Quan Campalans (...) li va declarar que ell era al mateix temps socialista i nacionalista, Einstein restà perplex, perquè en els seus esquemes polítics europeus eren ideologies oposades. Però havent-li explicat el sentit que hom donava a aquests mots aquí, el savi féu: «Ara comprenc i justifico el vostre paradoxal socialisme nacionalista. Però això no és nacionalisme veritable! Si em voleu creure, prescindiu d'aquest nom funest»”. I això és el que explica literalment el mateix Campalans en el seu article Nacionalisme i nacionalisme. Un confusionisme perillós, publicat a La Tralla l'1 d'agost de 1923. (Vegeu Albert Balcells: Rafael Campalans. Socialisme català, 1985, pàg.309-312).
És molt probable que Vargas Llosa confongui les coses en els seus al·legats, però vist que el tema ve de lluny i que mai no ens hem aclarit del tot, jo em quedo amb l'argument d'Isidre Molas: “Mai no he estat nacionalista i sempre he intentat moure'm com un català nacional. L'esforç per fer més justa, més pròspera i més lliure la pròpia pàtria havia de desembocar en la participació d'aquesta en un mosaic de pàtries superposades cada dia més entrellaçades” (El meu temps de presó, 1962-1963. Trencadís de records. Ed. 62, pàg.202).
Contra els nacionalismes? No! A favor de Catalunya.
