cròniques sentides
Dret a la intimitat
«Però fos amb un micròfon o ‘a capella', ningú de la petita i atapeïda sala d'espera de l'hospital vell recordava al cap de dos segons el teu nom, el qual ja se l'havia emportat el vent»
És una veritat universalment coneguda que les paraules se les emporta el vent i que la lletra impresa, en canvi, queda per a la posteritat. Que per a una cosa que dius sempre et pot quedar el consol, la sort o la dissort, depèn, que els altres se n'oblidin immediatament o que no ho hagin acabat de captar («què han dit?, no ho sé, no ho he entès»), veritat que vaig aprendre durant la breu temporada que vaig treballar a la ràdio, un mitjà molt més apte que la premsa per atrevir-te a dir alguna falòrnia, alguna notícia no del tot confirmada o algun rumor que no està prou madur per ser considerat encara una informació. És clar que es poden gravar els programes de ràdio, però això és una cosa que la gent normal i corrent no fem mai, només ho deuen fer els gabinets de comunicació dels polítics, sempre tan preocupats per la imatge que d'ells en tenen els altres. No ho sé. En fi, que estic pensant que les paraules se les emporta el vent mentre espero asseguda en una de les grandioses sales d'espera del nou hospital que han inaugurat al meu poble i miro hipnotitzada les pantalles on van apareixent els noms i cognoms dels pacients que són cridats pels metges corresponents. I m'agafa, no ho hagués dit mai, un fortíssim atac d'enyorament de l'antic hospital vell i tronat on el metge et cridava a través d'un micròfon escardat i de tan mala qualitat que molts cops ni s'entenia el que deia i només amb la pista d'una síl·laba gosaves entrar a la consulta amb l'esperança que sí, que fos el teu el nom el que acabava de ressonar a la sala d'espera. També algunes vegades el micròfon s'espatllava i el metge havia de treure el cap per la porta i cridar-te a capella, només ajudant-se de les pròpies cordes vocals, i això encara era més bonic perquè si et clissava i reconeixia a la primera ja ni li calia dir-te pel nom sinó que amb un gest t'assenyalava i cap dins. Però fos amb un micròfon o a capella, ningú de la petita i atapeïda sala d'espera de l'hospital vell recordava al cap de dos segons el teu nom, el qual ja se l'havia emportat el vent. I no et senties vulnerable com en aquest nou hospital tan tecnològic, tan alt, i tan blanc, tan net i tan asèptic, on exposen el teu nom a sol i serena prou estona perquè tots tinguin temps de consultar a la senyora Google qui cois ets, i fer-ne xafarderia i escarni, si s'escau, i penso, maleïdes pantalles, si aquest hospital nou no estarà vulnerant el meu dret a la intimitat i a la privacitat. Però és que la cosa no acaba aquí. No, no. Resulta que al centre de salut mental infantil i juvenil del meu poble la sala on s'esperen brivalls i joves per ser visitats per psiquiatres i psicòlegs és la mateixa entrada. Els seients es troben als costats i al davant del taulell de les recepcionistes-administratives, de tal manera que tothom veu tothom i no ha de ser gaire difícil trobar-hi coneguts, que al poble molts coneixen molts, amb la qual cosa difícilment es pot salvaguardar el dret a la intimitat de la canalla que s'esperen. Però si fins i tot són perfectament audibles per als que s'esperen els missals que pacients i familiars expliquen a les administratives del taulell! Ja sé que a la sanitat pública hi ha urgències molt més prioritàries i greus i que això del respecte de la intimitat és una anècdota. Fins i tot una bestiesa, sí, sí, d'acord. Però jo no sóc un monstre televisiu ni la dona barbuda de les fires, i no vull estar exposada d'aquesta manera a la intempèrie. Ni encara menys ho han d'estar els infants que passen pel centre de salut mental infantil i juvenil del meu poble, per als quals reclamo tota la privacitat a la qual tenen dret.