El socialisme és prescindible

Fins fa quatre dies, el socialisme es presentava com la gran esperança que ens havia de conduir a un món millor, més just, més lliure i més equitatiu. Avui, el socialisme –aquí i arreu– és a la intempèrie. El socialisme –a més de les eleccions– perd la batalla de les idees. El projecte socialista col·lapsa, perquè davalla la seva aspiració i la seva ideologia. L'aspiració: l'afany de redempció i la voluntat d'assolir una societat reconciliada i no escindida. La ideologia: el predomini d'allò col·lectiu sobre allò individual i l'intervencionisme polític, econòmic, social i cultural. A hores d'ara, ja sabem que l'afany de redempció amaga un model de societat tancada, que el desig d'assolir una societat reconciliada i no escindida és una utopia de conseqüències perverses, que el predomini d'allò col·lectiu sobre allò individual trinxa la llibertat de l'individu, que l'intervencionisme no és la solució ni tan sols en temps de crisi.

Avui, el socialisme –el que queda del naufragi– no té resposta per fer front a la realitat. ¿Què proposa? Dos corrents fonamentals: postmoderns i moderns. El corrent postmodern ha transformat el socialisme en un coach all party (un partit que tot ho atrapa) que integra allò que troba al carrer –per exemple: alterglobalitzadors, ecologistes, antinuclears, pacifistes, multiculturalistes o comunitaristes– sempre que estigui dotat de sentit. ¿Dotat de sentit? Pel socialisme postmodern, el sentit l'atorga qualsevol moviment que qüestioni el triomf del pensament liberal i es revolti contra un sistema capitalista que, per cert, ha estat capaç de produir un grau de creixement i desenvolupament mai vist fins ara. El socialisme postmodern canvia la revolució universal per la revolta –l'avalot– local.

Fracassat el socialisme postmodern, reapareix –el retroprogrés característic de l'esquerra– el socialisme modern. Socialisme que reivindica un estat del benestar (detall: l'estat del benestar no l'inventa la socialdemocràcia, sinó un Bismarck que d'esquerres en tenia ben poc) que combatria la injustícia, la desigualtat i la immoralitat. Un estat del benestar que –segons predica el moralista Tony Judt que ha encisat l'esquerra catalana– hauria d'anar acompanyat de la conversa pública, d'un nou relat col·lectiu i del lligam solidari entre ciutadans. ¿De què se'ns està parlant? Això del lligam solidari entre ciutadans, s'assembla d'allò més –¡quines coses té l'esquerra!– al conservadorisme compassiu dels republicans nord-americans. ¿Com passar de la teoria i el moralisme a l'economia i la crisi de cada dia? La socialdemocràcia no contesta. Silenci.

Allò que sabem és que la socialdemocràcia ha entrat en crisi –és fora del poder a gairebé tota la Unió Europea–, perquè les masses l'han abandonat. ¿Què se n'ha fet, del dit paradís socialdemòcrata suec? Ha estat corregit –reduït– pels ciutadans. Qüestió de números: de 1960 a 1990, la socialdemocràcia sueca va augmentar la càrrega tributària del 28% del PIB al 56%. ¡Visca la despesa pública i l'estat del benestar! No cal córrer. En el mateix període, la renda per càpita dels suecs –la més alta d'Europa– va baixar per sota de la francesa, la britànica i la belga. L'estat del benestar empobria la població, dificultava el creixement i afavoria el clientelisme i la indolència. Finalment, els suecs foragiten els socialdemòcrates en entendre que és pitjor el remei que la malaltia.

Si a l'inici deia que el socialisme és a la intempèrie, ara afegeixo que està nu. Reblo el clau: el socialisme –aquest és el drama– és avui prescindible en tenir poc a dir. De fet, l'únic que ofereix són certes idees manllevades d'un liberalisme al qual, per cert, critica hipòcritament després d'aprofitar-se'n. El socialisme, ¿pot superar el desastre? En una cosa sí que té raó Tony Judt: si l'esquerra vol recuperar-se, li aniria bé una mica de modèstia. Modèstia: virtut del qui no sent ni mostra una alta opinió de si mateix.