Opinió

No és PIB tot el que brilla

“Tan aviat com tornem a reduir el PIB a la categoria
de tòtem ens tornarem a trobar on érem fins al 2007,
en una immensa bombolla d'ignorància i cofoisme”

L'obsessió pel retorn a les zones de creixement del PIB no ha amagat les mancances i debilitats mostrades per aquest indicador al llarg dels anys a l'hora de mesurar el creixement econòmic real d'un país. Ara que ens plantegem un nou model econòmic per al país caldria recordar algunes de les paradoxes més recents d'aquest indicador i prendre'n nota. Vegem-ne algunes.

Segons l'OIT i l'UNICEF entre un 2% i un 14% del PIB de països com Indonèsia, Malàisia, Filipines i Tailàndia prové del turisme sexual amb menors. Cost col·lateral: 1,8 milions de nens i nenes entren anualment en aquest mercat per contribuir al desenvolupament dit econòmic del país. Canviem de país. Als EUA, un 34% dels adults de més de 30 anys són obesos. Una gran part d'ells a causa de la sobrecompra de productes d'alimentació. També el seu consum contribueix al PIB. Costos futurs de l'obesitat, tant sanitaris com socials, els que vulguem. Situem-nos ara al gran Madrid. Seseña, amb les seves noves urbanitzacions faraòniques, ha passat en els darrers deu anys de 4.200 habitants a prop de 14.000. Poc podem dubtar que durant una gran part d'aquest període la seva riquesa material s'ha multiplicat també. Cost actual: el desert urbanístic en el qual malviuen joves sense serveis bàsics ni cèdula d'habitabilitat, enmig de processos judicials de resolució incerta i contrapart absent.

Altres vies lucratives que darrerament han servit per incrementar el valor de les nostres inversions han estat l'especulació amb or (puja de mitjana un 300% en els darrers cinc anys), amb matèries primeres o, per exemple, posant els diners a la borsa de valors de Lima, la més rendible del món, amb un creixement del 65% per al 2010. Quin impacte tenen aquestes, diguem-ne, inversions en el desenvolupament real d'un país? Doncs un impacte força més qüestionable del que les xifres ens mostren.

Tanmateix, una de les dades més sorprenents al voltant del PIB apareixia publicada fa ben poc al Wall Street Journal. Quin ha estat l'impacte del gran miracle tecnològic dels darrers anys, l'iPhone, en l'economia nord-americana? Doncs un dèficit comercial amb la Xina de 1.900 milions de dòlars.

Una davallada, en definitiva, en el PIB nord-americà. Tot plegat malgrat que l'R+D de l'iPhone està situat a Califòrnia i el paper de les factories xineses queda reduït a l'acoblament dels components. No havíem dit que la recepta per sortir de la crisi era la combinació d'innovació, generació de valor afegit i exportació? Així és. El motiu d'aquesta dada paradoxal el trobem en els mecanismes de comptabilitat nacional emprats, clarament millorables.

Tenen raó, doncs, premis Nobel com Stiglitz o Sen, o primers ministres com Cameron o Sarkozy, quan diuen que cal buscar altres indicadors alternatius de creixement. El que ja és evident és que el PIB serveix per a menys del que ens pensem i que la informació que proporciona, sobretot quan no s'acompanya d'altres indicadors, és molt inferior a la que hauríem d'esperar. El PIB funciona, però funciona d'una manera diferent de com esperàvem. Ens dóna informació sobre el quant però no pas sobre el què ni el com. En essència, esdevé un indicador de confiança: permet captar inversió estrangera, finançar el sistema financer i les administracions públiques. Tan aviat com tornem a reduir el PIB a la categoria de tòtem ens tornarem a trobar on érem fins al 2007. En una immensa bombolla d'ignorància i cofoisme tot esperant que algú ens desperti del somni per descobrir-nos la debilitat d'allò que anomenàvem creixement.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.