Tot és possible

«Ningú guanya res al febrer», deia dilluns David Villa i té tota la raó. La mateixa que cal donar a Guardiola que ve a dir el mateix, i el que de fet recorden tots aquells que pensen que tot és possible, però que tot està encara per fer. És bo que ningú doni la lliga per guanyada perquè no ho està. Queden molts partits i encara que set punts d'avantatge són molts, no cal oblidar que hi ha hagut equips amb molts més punts de coll que han acabat perdent la lliga. El Madrid, per exemple, la temporada que va arribar Ronaldinho, en què amb un esprint impressionant el Barça va superar el Madrid, però va quedar al darrere del València, que va ser el campió. També el Barça ha tingut alguna vegada molts punts respecte al segon i ha acabat perdent la lliga. Eren, però, altres temps. Aquest equip mereix confiança i és el primer interessat a demostrar que l'espectacular joc que ens ha ofert serà sempre reconegut, però podria quedar mig oblidat si no va acompanyat de títols.

Ha començat el debat de si el triplet és possible. Possible ho és, però fins fa dues temporades el Barça no l'havia aconseguit mai, cosa que vol dir que fàcil no és. No es tracta de ser el millor i fer el millor joc, cosa que no sempre va de bracet. Es tracta de no tenir mala sort o que les circumstàncies no siguin adverses per evitar-ho. L'any passat el Barça va fer una temporada espectacular, però el Sevilla i l'Inter de Mourinho es van interposar en el camí. Villa diu que res no es guanya el mes de febrer i té raó, però al febrer, com al gener i al desembre, es poden perdre els títols i de moment el Barça no ho ha fet. Tampoc el Madrid, no ho oblidem.

Futbolísticament, no hi ha dubte i això ho ha reconegut tothom: el Barça és el millor equip i fa el millor joc. I això té molt de mèrit perquè els registres de, per exemple, el Madrid de Pellegrini l'any passat, van ser espectaculars. Però el Madrid té bons jugadors, jugadors futbolísticament rabiosos perquè només senten parlar del Barça i del seu joc. Estan a set punts en la lliga, però saben que no poden afluixar si volen tenir una oportunitat. I tenen al davant la final de la copa del Rei. I la Champions. Un dels pitjors Madrid de la història va guanyar la copa d'Europa amb Heynckes a la banqueta el 1998 després de quedar a 11 punts del Barça en la lliga. I dos anys després, el Madrid va quedar cinquè en la lliga que va guanyar el Dépor, amb Del Bosque a la banqueta, però va guanyar la seva novena copa d'Europa contra el València. I dos anys després, el 2002, va tornar a guanyar la Champions contra el Bayer Leverkusen després que quedar a nou punt del campió de lliga, que va ser el València. Què vull dir amb tanta estadística? Que el Madrid està ferit i això el fa doblement perillós. Sap que per joc no passarà a la història, però els seus mitjans i la seva gent l'empenyen que escarmenti el Barça. Els queda la copa i la Champions i somniar encara en una ensulsiada blaugrana en la lliga.

Doncs això és el futbol. El Barça ha de ser respectuós amb els rivals i per això ha de ser-ho amb el Madrid. En la copa i a partit únic, potser a València, el Madrid de Mourinho potser voldrà ser l'Inter de l'any passat. I en la Champions, cal guanyar l'Arsenal per pensar en alguna cosa més. Vaig viure el Barça-Madrid del 1989 a Mestalla i fa dos anys el triomf contra l'Athletic al mateix escenari. Per mi, ja poden tornar-hi. Tot està per fer, però ara encara tot és possible.