Danys col·laterals a Líbia

Sembla que, sobre la Líbia de Gaddafi, ja es pot pronunciar, a l'hora d'escriure aquest paper, el 27 de febrer del 2011, allò de alea iacta est. La prova és que, fins i tot, l'amic i soci predilecte de l'assassí, terrorista i sanguinari dictador libi, és a dir, l'inevitable Berlusconi, ha derogat el tractat d'amistat i cooperació mútua entre els dos països o, més ben dit, entre les dues persones, perquè és en aquests termes que interpreta les relacions internacionals el sàtrapa nord-africà que, fins ara, havia confós l'Estat amb una finca particular i un patrimoni familiar. És per això que, en aquest moment en què tots els seus cooperadors necessaris, valedors i còmplices se'l treuen del damunt i reneguen d'ell, potser serà oportú de referir-se a la seva spanish connection. Una mica ja n'havia parlat per a subratllar que, quan el terrorista va rebre de l'Occident el perdó dels seus pecats a canvi de compartir els negocis de petroli, el primer dignatari que es va presentar a Trípoli per a donar-li la benvinguda al club dels qui anteposen l'ànim de lucre, encara que el diner estigui tacat de sang, als principis ètics i polítics que figura que han de ser irrenunciables en una democràcia, va ser precisament José María Aznar. Però no vaig passar d'aquí, perquè he tingut ocasió de comprovar quin mal geni gasta aquest distingit personatge cada vegada que algú gosa criticar-lo. En efecte, en un programa de televisió de format 59 segons, esperonat per un representant cavernícola de la Brunete mediàtica que, com a contract Killer o mosca vironera (en castellà cojonera), no parava de fer provocacions, vaig reaccionar dient que era inqualificable donar la raó a un expresident del govern que (a més a més, ho va ser amb els vots d'uns partits catalans) tingués les penques de dir que Catalunya era una societat malalta. Tornava, doncs, del “parlo el català en la intimitat” o del “Pujol, guaperas, habla lo que quieras” a l'inicial plantejament del “Pujol, enano, habla castellano”. Òbviament la meva rèplica sobre qui era el malalt de veritat no va agradar a l'Excm. Sr., i naturalment em va presentar una demanda de 60.000 euros per injúries o no sé ben bé què de l'honor.

Després m'he assabentat que té tot un servei de vigilants d'una fundació subvencionada pels contribuents que sistemàticament presenten demandes de la mateixa quantia a tort i a dret i, fins i tot, contra el seu biògraf oficial Graciano Palomo. I, a més, ha comprovat que això de la justícia entre els poderosos i els ciutadans que van a peu pot ser la suprema iniquitat. Perquè, en saber que el jutge el citava a declarar i respondre a les meves preguntes, va proposar-me de retirar la demanda contra una carta meva dient que no tenia voluntat d'ofendre. Per tant, punt final, excepte que a mi, que no em paga la FAES, ni el Murdoch, ni Endesa, ni el Pollo Campero i un llarg etcètera, ningú no em tornarà els diners de les costes que es deriven d'un atac del qual l'agressor ha desistit. Cosa que vol dir que un ric pot arruïnar la vida d'un jubilat a còpia de presentar acusacions i retirar-les després. En fi, tota aquesta excessiva introducció serveix només per a anunciar que faré una qüestació a fi de recuperar els danys i no haver de renunciar a seguir opinant com si això fos un esport de risc. I, sobretot, per a insistir en la peculiar relació entre Aznar i Gaddafi; això sí, aquesta vegada amb la preocupació d'haver trobat qui ha publicat aquesta informació a la premsa madrilenya i que jo em limito a reproduir. I a reclamar, al mestre armer!

Diu, per exemple, un dominical d'abans-d'ahir, que el principal contacte de la família Gaddafi amb empresaris espanyols és el gendre d'Aznar, aquell Alejandro Agag de la fastuosa boda a El Escorial i dels negocis de fórmula 1 amb el nazi Morley, amb el filo Ecclestone i amb el pròfug de la justícia italiana repatriat gràcies a una amnistia, Briattore, el del vaixell Billionaire. Es veu que Tarik Agag va coincidir a Londres amb un fill de Gaddafi de nom Saif, al qual va convidar a la Sardenya berlusconiana. Després el va convidar a caceres a La Flamenca (20.000 euros diaris), propietat de Javier Corsini, i al Rincón de Los Canchos, on segons el web Extraconfidencial, va pagar 160.000 euros. Va fer de mitjancer també en favor de Manuel Manrique, accionista de Sacyr que participa a Repsol, i finalment va muntar a Líbia un pavelló de caça de 50 milions d'euros per a matar perdius importades d'Espanya. Es veu que només va dur a terme la primera fase, per valor de 300.000 euros. En resum, tot un ambient en el qual no sembla que hi pugui florir la virtut.