Opinió

És el progressisme d'esquerres?

“És progressista el suport sindical als treballadors d'Aena en el seu recurrent i anunciat xantatge a la ciutadania?”

Sentir l'alcalde Hereu defensar la necessitat de barrar el pas a la dreta per “garantir el progrés de Barcelona” convida a pensar en la pèrdua de referents de l'esquerra en aquests temps de crisi. Més enllà del joc de paraules, l'abús de clixés amaga una desorientació que es fa palesa en la pèrdua de sentit del mateix mot que dóna sentit al progressisme: el progrés. Una paraula que necessàriament hauríem de trobar lligada al canvi, a la transformació, a la distància física, tangible, entre el punt de partida i la meta final a assolir.

I la crisi, cal insistir-hi, ha estat la gran oportunitat perduda de l'esquerra ideològica per fer valer el seu suposat progressisme. L'ha encertada en la diagnosi. Se n'ha sortit més malament que bé en la gestió. I ha quedat paralitzada, muda, a l'hora d'oferir noves respostes a la situació present. Per a mostra el mapa ideològic europeu, amb les seves mínimes franges vermelles en retrocés. Fixem-nos en les propostes fetes una dècada enrere pels moviments alterglobalitzadors per tal de lluitar contra els mals del capitalisme. La famosa taxa Tobin sobre fluxos financers de caràcter especulatiu, la lluita contra els paradisos fiscals, l'impost sobre la banca o la defensa d'un model de governança mundial no exclusivament occidental. Una dècada més tard aquestes són propostes defensades, amb tots els matisos que vulguem, des de posicions ideològiques a priori tan allunyades com serien les de l'FMI, el Fòrum Econòmic Mundial, Nicolas Sarkozy o David Cameron. Recordem com en la Cimera de Davos, enguany, en comptes de defensar les bondats de la llibertat de mercat, acaben d'identificar la desigualtats de rendes com un dels principals riscos globals.

Si baixem a l'àmbit de la gestió de la crisi des de l'esquerra política, aquesta ha estat una barreja de resistencialisme i de negació del fet i de les seves conseqüències. En un dels darrers monogràfics del Centre d'Estudis Jordi Pujol, Toni Cruanyes afirmava molt encertadament que l'esquerra, amb caràcter general, ha menystingut l'impacte de la globalització. Ha estat incapaç de bastir un discurs que permetés donar resposta a la pèrdua de pes econòmic d'Occident en el món. Un dolorós exemple d'aquest salt endavant van ser els darrers pressupostos de la Generalitat tripartida. Uns pressupostos que, lluny d'aplicar les necessàries mesures correctores a la desviació de les finances públiques, passaven la pilota al govern entrant. Tot plegat en el tercer any de crisi.

I és aquí on cal situar el darrer manifest elaborat des de l'esfera socialista, per Nou Cicle. Contra la crisi “de la dreta”, la principal proposta d'esquerres passa per dur a terme “una forta inversió en formació, recerca i innovació”. L'absència de referències a les vies d'ingrés i finançament d'uns recursos inexistents mostren la desorientació ideològica. Espanta pensar què hauria estat la reedició del govern tripartit amb un nou triple salt mortal pressupostari com el del 2010. Som davant d'una esquerra malauradament incapaç de proposar mesures d'estalvi, però malgrat tot queixosa. Indiferent davant de la seva responsabilitat en la penosa situació present.

Toni Judt, en el tan citat El món no se'n surt, culpa d'aquesta desorientació de l'esquerra el creixent individualisme de la nostra societat, el relativisme moral imperant i un estat del benestar que no ha sabut mostrar als seus ciutadans els costos de cada ampliació de drets. Per què fracassa l'esquerra? Atès el que diu Judt, podem dir que perquè ja fa molt de temps que va deixar de ser transformadora, progressista. Perquè ha oblidat el seu compromís amb la igualtat dels ciutadans com a principi bàsic de la seva orientació política. Perquè no té propostes de futur que ens permetin creure en un pla de sortida alternatiu a la situació actual.

Pensem-hi. És d'esquerres la Xina comunista que aquest any ha arribat a un índex de desigualtat econòmica comparable al dels EUA? Fou de dretes el TARP, el bilionari pla de salvament financer, dut a terme per George W. Bush l'endemà de la caiguda de Lehman Brothers? Una política de keynesianisme radical situada, per cert, a les antípodes ideològiques de la Big Society britànica. En un ordre de coses local, és progressista mantenir serveis públics pensats en l'interès del treballador de torn i no pas en els horaris del ciutadà? És progressista el suport sindical als treballadors d'Aena en el seu recurrent i anunciat xantatge a la ciutadania? Que potser ja hem oblidat que la seva privatització era precisament un objectiu central de la societat civil? És progressista, tal vegada, el PER andalús mantingut i ampliat pel govern Zapatero? Eren d'esquerres els vols Lleida-Barcelona, amb els seus quatre passatgers de mitjana? I què en diríem de permetre que els directius de caixes d'estalvis (sí, caixes) apugin el seu salari un 4,2% en ple procés de rescat públic? Els companys escandinaus del partit de la rosa i el puny se'n farien creus.

L'esquerra europea, com ens recorda Judt, té la seva particular pedra de toc en les condicions de jubilació dels conductors de TGV francès, als 55 anys. És aquest, encara, el model a seguir? Una esquerra progressista ha de ser una esquerra orientada a la transformació, valenta en la lluita contra els corporativismes, solidària a l'hora de repartir els costos socials de la crisi i sobretot que no defugi els problemes. Sense progrés efectiu, sense canvi, sense lluita per la igualtat i la justícia, no hi ha progressisme que valgui. Tot just podem parlar amb propietat d'inèrcia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.