Opinió

UN NOM, UN MÓN

Jordi Pujiula

Sovint resulta difícil identificar la frontera que separa la salut mental de la falta de qualitat de vida del que ens bull al cap. Jordi Pujiula (Olot, 1947-Olot, 2011), un savi que va exercir l'ofici de la psiquiatria i la vocació de l'humanisme, tenia clara quina és aquesta frontera: «Tot depèn del sofriment. Si una persona pateix molt psicològicament, encara que sigui per una causa que algú pot valorar com una nimietat, aquest sofriment li pot canviar la vida, fins al punt de distorsionar-li els hàbits o provocar també sofriment a les persones que té a prop. Aquesta alteració ja és simptomàtica d'una falta de salut mental.»

Fill d'un roig vençut que es guanyava la vida pintant sants i d'una infermera que es va mantenir molt activa en temps de guerra, Pujiula era un psiquiatre singular, segurament el més estimat del nord d'aquest país. «Quan acabo la jornada laboral, potser tinc la síndrome del psiquiatre que se sent una mica el cubell on els pacients aboquen les seves escombraries. Però llavors procuro evadir-me amb les meves aficions», confessava.

El testimoni del pare, fundador del BOC i el POUM que es va passar quatre anys i mig a la presó per raons ideològiques i que va compartir cel·la amb Carles Rahola la nit abans que el franquisme assassinés l'escriptor, va inspirar el seu compromís cívic.

«Les necessitats d'una comunitat petita t'obliguen a tocar moltes tecles», explicava aquest defensor irònic del nacionalgarrotxisme. De molt jove, es va abocar al teatre amb Pere Planella i al pensament amb Josep Ramoneda. Aquests dos amics d'origen olotí es van establir a Barcelona i han sobresortit en els seus àmbits. Pujiula va preferir quedar-se a viure a la capital de la Garrotxa per dur-hi una vida tranquil·la que li permetés anar sovint d'excursió per la comarca. «Sóc un optimista inveterat que troba gust en totes les coses que fa», admetia.

Militant lluny de les capelletes des de la sensació d'estar fora de joc del qui va per lliure, va trobar temps per dedicar-se des de la història fins a la malacologia. Home generós, va sacrificar moltes hores de son per treballar per a la col·lectivitat tirant a terra les parets dels campanuts tibats que, com canta Francesc Pi de la Serra, es guarden la cultura per a ells sols. «L'universal és el local sense parets», va escriure Miquel Torga. Gràcies a la feina ingent de Pujiula, Olot i la Garrotxa són ara més universals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.