Centenari de l'incendi del Triangle
“No es van sentir mai cap banquer o caixer que digués com havia fet més comprensibles els termes i els perills de les hipoteques a fi d'advertir els clients dels productes financers i del seu risc”
Ara fa 9 dies, es va complir el centenari de l'incendi de la fabrica de confecció Triangle a la ciutat de Nova York. Naturalment, és una efemèride que podria passar perfectament desapercebuda, però per a mi té unes evocacions personals que m'impulsen a recordar-la, sobretot si tenint present que és una d'aquelles desgràcies o catàstrofes que marquen un abans i un després. El foc es va produir a les plantes més altes de l'edifici, que superaven l'abast de les escales dels bombers i va causar la mort de 146 obrers, la majoria dones immigrants d'origen italià i jueu. Eren treballadores que, un any abans, havien fet una vaga per reivindicar el dret d'afiliar-se a un sindicat i per reclamar millors salaris, millors mesures de seguretat, jornades més curtes i la prohibició de fer treballar menors d'edat. Va ser, però, la tragèdia i no pas la vaga anterior la que va mobilitzar les forces polítiques en favor d'unes reformes socials a les quals s'oposaven els sectors més reaccionaris. Entre les persones que, des del carrer, veien horroritzades com els qui no podien accedir a les escales, perquè l'estampida dels que volien fugir impedia obrir les portes que giraven a cap a endins, saltaven per les finestres, hi havia una jove inspectora de treball que es deia Frances Perkins. Em sembla que una vegada ja vaig parlar d'ella al diari El Punt i que potser ara repetiré alguna cosa, però aquests dies són molts els comentaristes que s'han referit a la seva figura i jo també voldria afegir-m'hi, perquè vaig tenir l'honor i el privilegi de conèixer-la i tractar-la en el període 1960-62 quan era professor adjunt a la Universitat de Cornell i eren residents a la Telluride House, un honor society fundada per L.L. Nunn, l'home que va electrificar el Far West.
Per situar els fets, cal tenir present que quan tot això passava el dissabte (dia del incendi) era laborable i que les dones sufragistes encara lluitaven pel dret de vot. Per tant, el mèrit de la inspectora Perkins va ser extraordinari i, segons havia dit ella mateixa, les 36 lleis de drets laborals i de seguretat en el treball van ser el model de Nova York per als altres estats i de forma embrionària l'inici del New Deal, és a dir, del programa social del president F.D. Roosevelt als anys 30, després de la gran depressió del 29. De fet, Frances Perkins va ser nomenada ministra de Treball, cosa que la va convertir en la primera dona que va ocupar un càrrec de govern. Abans de l'incendi, els obrers s'havien d'enfrontar a les patronals individualment, però després ja ho van poder fer col·lectivament i amb la llei a la mà. Va fer, a més a més, la llei de la Seguretat Social i recordo un sopar en el qual li vaig ensenyar la meva targeta d'afiliat, en tant que professor, i em va dir, com a autora de l'invent: “L'enhorabona per aquest primer pas, ara ja saps que pots demanar la ciutadania”. Un catedràtic actual de la seva i meva universitat, el professor de negociació col·lectiva (economia del treball) Lee Adler ha dit que allò que ara passa a Wisconsin, on el governador vol prohibir la sindicació dels funcionaris, li recorda el que passava fa 100 anys i que els 100.000 manifestants que van protestar a Milwankee contra aquest projecte li recorden els 400.000 que es van manifestar al funeral per les víctimes de l'incendi del 1911 en defensa del dret a pertànyer a un sindicat.
Alguns opinadors, com ara Gary Silverman, diuen que l'incendi de la fàbrica és una de les coses més importants que han passat mai a Nova York. També David von Drehle ha publicat un llibre amb el títol de L'incendi que va transformar Amèrica. En tot cas, és innegable que després de la tragèdia van venir les reformes. Per exemple, ara a tots els locals públics les portes s'obren push i no pull des de dintre, i els sprinklers que automàticament fan ruixats d'aigua per aspersió, en cas de foc, són obligatoris tal com ja ho eren a les fàbriques cotoneres de Nova Anglaterra des del 1880. En canvi, els propietaris de la Triangle, Max Blanck i Isaac Harris, es limitaven a tenir una assegurança i van cobrar diverses vegades per focs en dies festius excepte en aquest cas, en què el foc es va produir quan el personal encara era dins. Això no vol dir, naturalment, que els empresaris fossin culpables de calar foc a la seva fàbrica, però sí que quan es cremaven coses de nit o en diumenge el resultat era positiu en temes econòmics.
En realitat, la qüestió és si el plantejament d'una assegurança contra un risc que signifiqui un benefici en cas que es produeixi el sinistre és o no és una fórmula aconsellable, atès que sempre és preferible que, per iniciativa pròpia o per normes dictades pel govern, s'apliquin les mesures preventives i de protecció necessàries. Aquest raonament és aplicable, cent anys després, exactament al que ha passat durant la crisi econòmica present. En efecte, no es va sentir mai cap banquer o caixer que digués com havia fet més comprensibles els termes i els perills de les hipoteques a fi d'advertir preventivament els clients dels productes financers i del seu risc. I és que la prevenció d'accidents en la seguretat no formen part del seu catecisme, perquè tampoc ells avui es preocupen gaire per les conseqüències socials del que fan. Que ja ho han vist que quan ens apugen el gas i el butà i tot el que calgui, tots aquests gestors d'oligopolis no parlen d'estrènyer-se ells també el cinturó... perquè porten elàstics. En tot cas, recordo haver estimat la Sra. Perkins i, gràcies a ella, haver-me identificat amb Roosevelt i el New Deal i en alguna mesura també amb Keynes, que ella va convidar a visitar la Casa Blanca de F.D.R.
