Sempre guanyen els mateixos
La veritat i un grapat de mentires
Algun clàssic va dir que la guerra, i aquesta del futbol ho és en sentit figurat, es tracta d'una realitat envoltada de mentides. N'hi ha una, de veritat. Inqüestionable. El Barça és el rei. Fal·làcies, a grapats i diàries. Les generades, des de la propaganda, destinades a tapar l'evidència flagrant. A la batalla, una curosa estratègia pot matar com l'arsenal i enganyar mentre duren les hostilitats. Quan s'acaben, algú perd i toca signar l'armistici. Les boles ja no valen per a res. Dissabte, el guerriller Preciado es va endur el premi gros del Bernabéu en cridar que l'aspirant a rei anava nu, que era un impostor. Hores després, l'equip mereixedor de confiança sense escletxes, malgrat baixes igual de notòries per comparació, salvava la resistència d'un Vila-real que aspira a jugar com ell i donava el primer cop de gràcia a la campanya d'enguany, fent recordar una altra màxima històrica, aquest cop de reconeguda paternitat. Era Churchill qui assegurava: «Sovint m'he hagut de menjar les meves paraules i he descobert que són una dieta equilibrada.» Ara que la lliga va pel camí de ser al sarró, hi ha tres personatges de la comèdia que n'haurien d'extraure una lliçó ràpida.
Rosell, per no dir mai allò que no toca a un representant institucional, sigui quin sigui l'escenari i el context. Aquest món no coneix ingenuïtat. Mourinho, a qui ja hem agafat la matrícula. Amo d'un hipotètic èxit i escàpol quan arribin les desfetes, sota la realitat figurada de mil conspiracions inventades abans d'afrontar una realitat que el seu narcisisme és incapaç d'assumir. La mateixa bastida ja preparada a Itàlia i Anglaterra per si li anaven mal dades. Com allà se'n va sortir, estrenarà aquí l'obra teatral abans de fugir, cames ajudeu-me, cap a aixopluc conegut dient pestes d'aquest any en la lliga. Aleshores, els altaveus mediàtics, és clar, viuran pendents del portuguès, en lloc de brindar al Barça el mèrit que mereix. Tot enginyat per traure brillantor a un grup infal·lible. I Guardiola, l'últim gran protagonista, encara dubtós d'acceptar el seu evident destí, cap altre que continuar fent història a casa. Mentre li duri la il·lusió i la salut, aquesta és la millor tasca vital i professional possible. A què ve, doncs, deixar espai a l'íntim fatalisme de creure que ell també acabarà malament?
