Opinió

Ni la Xina ni els EUA, Europa

“Malgrat que el pes demogràfic i econòmic d'Europa en el món minvi, el seu model polític és i seguirà sent motiu d'atracció”

Mark Leonard és un analista internacional d'origen britànic i un europeista convençut que es va donar a conèixer l'any 2005 amb el llibre Per què Europa liderarà el segle XXI. Així mateix. En el text afirmava: el segle europeu contrasta amb el segle XX, el segle americà i alguns dels seus valors: l'unilateralisme, la violació del dret internacional i la guerra preventiva. Eren aquells, recordem-ho, anys marcats per la guerra contra el terror, les fotografies d'Abu Ghraib i Guantánamo, el debat jurídic al voltant del grau de tortura acceptable o la innovadora categoria de combatents il·legals. Anys marcats per la divisió entre la Vella i la Nova Europa que ens va situar, amb el Sr. Aznar, en la Nova Europa. Anys, finalment, en què Richard Perle, un dels falcons neoconservadors, entrava ell mateix en la història amb aquell memorable article al The Guardian que duia per títol “Gràcies, Déu, per la mort de l'ONU”.

El llibre de Leonard era sobretot un argumentari en el qual defensava el model de governança europea com a base per a una futura governança global. Leonard proposava un conjunt de valors: la defensa del dret internacional, la promoció de la democràcia, la visió multilateral del món i la cooperació i l'intervencionisme humanitari. Finalment, deia, tothom aspira a un món pacífic, democràtic i pròsper. Es va mostrar innocent Leonard? De fet, no va fer res més que una rèplica en l'àmbit intel·lectual del que altres acadèmics nord-americans havien fet una dècada enrere. Llavors, Fukuyama i Huntington escrivien sengles articles titulats: La fi de la història? i Xoc de civilitzacions? Tots dos amb interrogant final. La poderosa indústria editorial dels EUA, tanmateix, va voler convertir el que era una reflexió temptativa en una afirmació severa i monolítica. El món acadèmic anglosaxó, sumant-se a les tendències editorials, castiga les vaguetats, els dubtes i es mostra escèptic amb l'ús dels interrogants. Calen idees estructurades, tesis fortes. Fou així com van nàixer els seus coneguts llibres, amb idèntic títol però sense interrogant al final. La fortuna acadèmica i mediàtica va somriure a Huntington durant poc més d'una dècada. Altres encara utilitzen Fukuyama per explicar els actuals esdeveniments al Magrib i el Pròxim Orient.

El text de Leonard, però, per a molts va caducar amb la crisi del 2007 i actualment és motiu de broma per part dels conservadors nord-americans. Vol això dir que Leonard va errar en la seva anàlisi? No correm tant. Sis anys després de la seva publicació, l'error de Leonard potser va ser un: el d'equivocar l'objectiu, no pas el de sobrevalorar els seus propis arguments. Leonard sobretot assenyalava la fi del model de governança mundial basat en el poder militar. Avui en dia, ens recorden des de l'altra banda de l'Atlàntic, l'enemic dels valors europeus no són els EUA sinó la Xina. Thomas Friedman, l'influent columnista nord-americà, publicava fa uns mesos un article en què s'adreçava als seus col·legues europeus. Us queixàveu d'uns EUA amb massa poder, deia; molt bé, ara veureu què vol dir uns EUA amb massa poc poder.

I efectivament, els valors geopolítics de la Xina demanen una reflexió profunda. En l'habitual tessitura a l'hora de posicionar la política exterior dels països entre idealisme i realisme, no hi ha dubtes per al cas de la Xina. Ells es reconeixen com una democràcia, diuen que respecten els drets humans i les minories. Posats a donar lliçons, ni els EUA ni Europa, diuen, els poden demostrar que la democràcia d'estil xinès no sigui la millor per al seu país. La principal contribució de la Xina al món, afirmen, és mantenir l'estabilitat en un país de 1.300 milions de persones. Qualsevol paper de la Xina en l'arena de les relacions internacionals queda, finalment, supeditat a un objectiu polític intern: garantir l'estabilitat política. Tant és que parlem de la lluita contra el canvi climàtic, de drets humans, de tensions comercials, de lluita pels recursos energètics o del paper del iuan en el sistema financer global. Un realisme de boc gros que, quan toca temes sensibles com el de la possible extensió de les revoltes democratitzadores a la Xina, es resol amb l'obligada cita de Mao: si no has tastat mai una pera no pots saber quin gust té.

Europa, doncs, sis anys després de l'aparició del llibre de Leonard, viu ara sota l'obsessió xinesa. És aquesta, un cop més, una nova onada mediàtica que arriba des dels mitjans de comunicació anglosaxons i que obvia, com a mínim, tres elements. Primer. L'economia no sempre garanteix l'ascens polític. Afortunadament. Segon. També hi ha cignes negres, fet que fa que la història mai sigui lineal. Finalment, oblida el passat recent dels EUA. Des del Moment Sputnik de finals dels 50 fins a la por al perill nipó de la dècada dels 70, cada cert nombre d'anys l'opinió pública anglosaxona es veu sacsejada pel pànic a l'auge econòmic, social i tecnològic d'una potència o altra. L'home proposa però només els déus disposen.

Amb independència de contra qui ens emmirallem, el nostre repte actual només pot ser reafirmar-nos en els nostres valors. Malgrat que el pes demogràfic i econòmic d'Europa en el món minvi, el seu model polític és i seguirà sent motiu d'atracció. Ens ho recordava fa ben poc l'analista internacional Brahma Chellaney: no s'equivoquin, deia, l'Índia no aspira a reproduir el model social i polític de la Xina, sinó el d'Europa. El nostre projecte, amb totes les seves renúncies i sotragades, continua sent no només vàlid, sinó també el més admirat. En els temps que corren, convé no oblidar-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.