Dues advertències molt serioses
Els intel·lectuals i, en general, les persones que practiquen allò que tradicionalment se n'ha dit l'alta cultura tenen un pes social absolutament irrellevant.
No és veritat, si més no a Catalunya i a Espanya, que fa trenta o quaranta anys la gent llegís més. Segons les estadístiques, es llegia menys que ara, però, això sí, el pes social dels escriptors, dels intel·lectuals, era força més important. Quan algun dels grans escriptors parlava –penso en Sartre, a França, o en el nostre Espriu– tremolaven el governador civil, el bisbe i el rector de la universitat. Ara, el governador, el bisbe i el rector poden tremolar per moltes altres coses: l'opinió d'un ecologista, les declaracions d'un futbolista; la difusió per les televisions d'imatges especialment impactants de qualsevol succés, etcètera. Però els intel·lectuals i, en general, les persones que practiquen allò que tradicionalment se n'ha dit l'alta cultura, tenen un pes social absolutament irrellevant. Això passa a Catalunya, passa a la resta d'Espanya i passa, en general, a Europa per no anar més lluny. I les causes d'aquest canvi serien difícils de resumir en unes poques ratlles.
El cas és que dues DE les personalitats més preparades de la societat catalana en els seus respectius àmbits professionals –el de les humanitats i el de la comunicació— acaben de publicar, cadascuna d'elles, un llibre que significa un crit d'alerta molt seriós sobre la situació col·lectiva en la qual ens trobem; un crit d'alerta que, en uns altres moments, aquells en els quals la veu dels intel·lectuals era important, hauria provocat un considerable enrenou. Em temo, però, que els dos llibres passaran notablement inadvertits.
El professor Jordi Llovet ha publicat Adéu a la universitat. L'eclipsi de les humanitats. Tal com es diu en la contraportada, el títol fa referència a dues qüestions: al seu adéu particular a la universitat, ja que s'ha acollit a un pla de prejubilació; i a l'adéu, en general, a la universitat, a la universitat tal com Llovet l'entén. A partir de l'eclipsi de les humanitats; un eclipsi que ve de lluny i que consagra l'anomenat pla de Bolonya ja en vigor. El llibre de Llovet és instructiu, divertit i amarg. Instructiu, perquè el lector aprèn moltes coses; divertit per la manera diguem-ne familiar que té d'apropar-nos a algunes de les grans personalitats intel·lectuals del segle XX i que ell ha conegut, o quasi: Adorno o Susan Sontag, per exemple. I, sobretot, amarg perquè tot el text és un cant a una universitat, i a una manera de transmetre el saber, que, segons ell, s'ha estroncat per sempre. “No hi ha cap senyal –escriu, per exemple, en el capítol final– que ens permeti suposar que els centres d'ensenyament inculcaran als estudiants més joves i més grans la sèrie limitada, però fonamental, de valors capaços de contrarestar els efectes de la cultura de l'oci, de l'enlluernament del mercat de consum i de l'escassa capacitat de les famílies per educar els seus fills”.
Com si volgués intentar donar resposta a la desesperança del professor Llovet, Joaquim Maria Puyal dedica el llibre que acaba de publicar –Aicnàlubma– a reflexionar sobre la societat i els mitjans de comunicació. Puyal no només és un periodista radiofònic i televisiu d'èxit. És, també, doctor en lingüística, llicenciat en ciències de la informació i en filologia romànica i membre numeri de l'Institut d'Estudis Catalans adscrit a la secció filològica. Té, doncs, autoritat per parlar del seu ofici: la comunicació i, especialment, la comunicació televisiva. El llibre de Puyal és formalment més acadèmic que el de Llovet; no hi ha retrats personals ni ironia en parlar dels altres o d'ell mateix. Però les conclusions, en línies generals, són igualment demolidores. Dic en línies generals perquè la crítica de Puyal no va dirigida tant a una empresa en concret sinó a la situació en què es troba el ciutadà que viu sota l'impacte de la informació instantània; de la televisió convertida en un espectacle que tot ho banalitza. Puyal afirma que un espectador addiccionat a la televisió “ha reduït o perdut la capacitat de prendre decisions personals [...]. Però amb la pèrdua de la llibertat [...] li han furtat un valor encara més important que és l'essència de la seva identitat: una persona que no pensa és un animal racional que no raona”. Són aquests joves addiccionats els que arriben a una universitat de la qual, segons Jordi Llovet, no poden esperar cap rectificació que els porti al camí de l'humanisme, és a dir, a una comprensió universal i interrelacionada de les coses.
Seria un símptoma més de la nostra atonia col·lectiva si aquestes reflexions no comportessin un ampli debat.
