Articles

La independència i el negoci

“No és que el camí cap a la independència ens portaria a la ruïna. És exactament al contrari”

No tinc el gust de conèixer el Sr. Joaquim Coll, que va publicar fa una setmana un article titulat El mal negoci de la independència, però, amb tot el respecte a la seva llibertat d'opinió, voldria avui comentar algunes de les seves afirmacions. Consti, d'entrada, que estic segur que les va formular amb una total honestedat intel·lectual i sense cap influència de l'entitat caixero-financera que té intervingut empresarialment el mitjà de comunicació que va utilitzar per fer la seva proclama. Però sí que em va sorprendre que signés la pàgina com a historiador, quan, en realitat, ens avisava a tots, com a futuròleg, dels perills de la nostra eventual independència. En realitat, era com si volgués fer servir el retrovisor per mirar endavant, cosa que no deixa de ser una mica contradictòria. A part de ser reveladora d'uns conceptes molt caducats com ara que l'espoli de la balança fiscal es compensa pel superàvit de la balança comercial i el vell argument que el proteccionisme duaner beneficiava la Catalunya industrial. Com si no hagués existit en aquells temps el proteccionisme del blat de Castella, de les mines i la siderúrgia del nord, dels bancs madrilenys, dels latifundis andalusos i de tutti quanti. Deixant de banda que, des de ja fa molts anys i en règim de lliure comerç, si al conjunt d'Espanya compren productes catalans no és cap norma reglamentària que ens afavoreixi, sinó perquè els nostres productes són competitius en preu i qualitat. Fins al punt que, malgrat l'antipatia contra Catalunya que, periòdicament, munta campanyes de boicot al cava o a qualsevol article amb senyals d'identitat, finalment hi ha gent que es resigna a comprar-nos productes per motius d'egoisme i no pas de solidaritat inversa a la que des de Catalunya se'ls envia amb tanta generositat i tan poques mostres no diré d'agraïment, però sí de reconeixement.

El segon gran argument és que no és veritat que el mal tracte que l'Estat espanyol aplica sistemàticament a Catalunya sigui causa del seu endarreriment en relació amb la resta de l'Estat o d'Europa. La prova és que encara respira i encara té un pes comercial, industrial i turístic que la fan capdavantera en el conjunt de l'Estat. Cosa que només vol dir que, malgrat la vampirització de la qual és objecte, encara té forces per fer aportacions remarcables. No sé a què es refereix l'autor quan diu que Catalunya és líder en matèria comercial, però per si de cas li voldria fer observar que les grans superfícies i els seus lobbies estan culminant amb èxit l'holocaust i l'extermini del comerç tradicional, familiar i de proximitat tan arrelat al model català de convivència i civisme. Pel que fa a la indústria, cita el respectat nom del professor Trullén que segurament li podria explicar per coneixement de primera mà, per quin motiu la principal fàbrica que la Nissan havia de construir a Europa no va anar a Òdena, tocant a Igualada, després que el president ZP es fes enrere dels ajuts emparaulats amb el president Ghosn del conglomerat Renault-Nissan. Probablement, tal com es va fer visible després, el ministre Sebastián estava únicament preocupat per la continuïtat de la factoria de Renault de Valladolid.

El fil del raonament també passa per dir que Catalunya ha crescut en PIB per càpita per sobre de la mitjana europea, sense explicar que la mitjana ha baixat molt per la incorporació de nous països membres més pobres. Continua per la via de dir que el turisme de Catalunya prospera i que una part substancial dels visitants vénen de la resta de l'Estat. Oculta, però, que aquest element positiu s'aconsegueix malgrat la discriminació que Iberia i Aena (amb el govern estatal al darrere) practiquen contra els aeroports catalans i principalment el de Barcelona. O bé, malgrat la discriminació que fa més de 40 anys que dura dels peatges d'autopistes que penalitzen el turisme de Catalunya. O bé, que el Port de Barcelona no ha rebut mai cap inversió del govern estatal. De fet, Madrid es queda els seus ingressos i els destina (més solidaritat, encara) a finançar altres ports deficitaris i maquillar com a inversió el retorn d'una part del que recapta l'autoritat portuària. I, en definitiva, allò que sembla que pretén l'articulista és contradir el plantejament del president Mas de recordar aquell missatge de Pujol que el nostre món és el món i que, en un règim de llibertat de comerç, hem de tractar de guanyar-nos la vida allà on bonament puguem. És curiosa la coincidència de l'articulista amb allò que va dir immediatament després la Sra. Sánchez-Camacho, del PP, reivindicant que el mercat espanyol (que tant ens estima) és la solució i que quan Mas parla d'exportar és per independentisme.

Una falsedat monumental de l'article és la d'afinar que Catalunya és el territori més afavorit per les inversions del Ministeri de Foment i que ja tenim l'ample de via europeu ferroviari per exportar mercaderies o que el corredor de la Mediterrània té el total suport del Ministeri de Foment. Al revés de com acaba l'article del Sr. Coll, no és que el camí cap a la independència ens portaria a la ruïna. És exactament al contrari. Com que ja ens han arruïnat (“de perdidos, al río”), és lògic que cada vegada hi hagi més gent que es planteja la relació cost- benefici d'una relació colonial discriminatòria desigual i realment indigna. Sr. Coll, per favor, agafi el tren de Vic-Puigcerdà i compari. I faci, per favor, els números de les inversions en els darrers trenta anys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.