Articles

Anàlisi

Les commocions

El 25 de març passat, el partit socialdemòcrata a l'oposició a Portugal i liderat per Pedro Passos-Coello, va negar el vot al pla programa d'estabilitat que presentava urgentment José Sòcrates, per les tremendes pressions dels mercats financers internacionals. Aquesta negativa va comportar la dimissió del govern i la convocatòria d'eleccions. El 6 d'abril Portugal va haver de seguir les passes d'Irlanda i de Grècia, i demanar el rescat a la UE. Aquesta ajuda li ha arribat, però l'acompanya un pla d'ajustament molt més sever del que havia proposat el govern en el Parlament i que no va tenir el recolzament necessari, si bé ara aquest ha tingut el suport del govern i de l'oposició.

Dilluns dia 9 es compleix un any d'un dels dies més crítics per a Espanya, d'aquesta llarga crisi, després de la fallida del banc Lehman Brothers que va suposar el tancament total dels mercats. El govern espanyol estava contra les cordes per la desconfiança que tenien els mercats internacionals per la política econòmica i el descontrol del dèficit a mans d'un president incapaç d'emprendre unes reformes imprescindibles. Ell havia fet bandera del seu descompromís amb la realitat i, per tant, les mesures d'ajustament suposaven una traïció de tot el seu discurs ideològic.

La nit del 9 al 10 de març en la reunió de ministres d'Economia de la UE, el clam i les exigències eren unànimes contra els espanyols exigint un canvi d'actitud perquè la fugida cap endavant de Zapatero era suïcida. L'economia espanyola estava davant del precipici, i afectava tota la zona euro. Ja havia començat la crisi de confiança a tot el deute sobirà europeu. A partir d'aleshores, els comptes espanyols quedaven, de facto, intervinguts per la UE.

Els mercats internacionals, la prima de risc espanyola i l'Íbex mostraven el gran nerviosisme amb unes altíssimes volatilitats. José Luis Rodríguez Zapatero va començar a rebre trucades de la cancellera alemanya, del president dels EUA, de la Xina, de França... amb un únic discurs i exigència: que actuï urgentment i amb fermesa.

I en plena commoció, el govern espanyol va dissenyar el pla de reducció del dèficit que suposava la retallada social més gran de la història. Cap de les anteriors crisis havien arribat tan lluny com la proposada per Zapatero. La personalitat messiànica del president, i la manca d'entesa amb l'oposició fins i tot amb temes de màxima gravetat, feia evident que un pla d'estalvi tan dur faria molt difícil assolir els suports parlamentaris necessaris. Zapatero no ha estat mai un president de fidelitats amb l'oposició i no ha tingut mai cap inconvenient a trair els seus pactes i promeses pels seus interessos i, per tant, no és un president que inspiri molta credibilitat. I si a l'altra banda hi ha una oposició incapaç d'assumir responsabilitats en els moments crítics, la dificultat d'assolir els vots necessaris en el parlament eren remotes, per no dir impossibles.

Però en un acte de màxima responsabilitat i sense cap contrapartida només CiU li va donar el suport necessari evitant la tragèdia.

Un any després, és lícit pensar que Espanya no es mereixia aquest gest dels catalans. El tracte posterior, en cap cas, és d'agraïment. I els mitjans de comunicació d'ells intoxiquen permanentment i han intoxicat tant la societat espanyola, que aquest gest tremendament valorat fora d'Espanya ha passat desapercebut, o el què és pitjor: reinterpretat; fins al punt que Mariano Rajoy, i tot el PP, ha acusat i acusa CiU que, amb aquell gest, fes possible que encara hi hagi Zapatero en el govern. El seu estil és el portuguès, quan pitjor, millor. Encara que després els sacrificis per la societat siguin molt més greus.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.