Moment històric?

La pregunta formulada en el present titular, a còpia de voler insinuar una reflexió metahistòrica, acaba revestint més aviat valor ahistòric, per tal com és una qüestió recurrent a través de tots els temps humans. I és avui d'aplicació tan simple com ara el que segueix: les noves formes d'expressar la dissensió (concentracions i acampades més o menys massives en places urbanes) i els resultats d'una vella litúrgia cívica (els derivats de les eleccions del proppassat diumenge), ¿permeten d'augurar que som al començament d'un nou cicle en l'esdevenir col·lectiu del país i de l'actual època en general? ¿O bé tot plegat no ha de passar de gresques vistoses i de simples reajustaments en l'statu quo?

Il·lustren la dificultat de respondre-hi dues gaffes notables reportades per Lluís Foix en el seu bloc a finals de febrer d'enguany: el 14 de juliol de 1789, Lluís XVI, just tornat de cacera, consigna al seu dietari que aquella jornada no havia tingut lloc res de remarcable; el 8 de novembre de 1989, Mitterrand escriu que, la caiguda del mur de Berlín, ja no la veurà ell, sinó com a molt els seus fills o néts.

Això per no dir res –ja pel nostre compte– d'un Kafka que, el 2 d'agost de 1914, es limita a anotar tan fresc: “Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda me n'he anat a l'escola de natació”. O d'un Klemperer que, el 21 de juliol de 1944, després de l'atemptat contra Hitler, constata angoixat: “Qui la viu, no en sap res, de la coetaneïtat”.

Una observació, aquesta última, complementària d'aquella de Milan Kundera amb què Víctor Alba encapçalava les seves memòries: “Travessem el present ullstapats amb una bena. Solament més tard, quan ens cau la bena i examinem el passat, ens adonem del que hem viscut i en comprenem el sentit”.

Doncs això. D'escatir si el que ens toca de viure avui fa o no fa història, ja ens n'assabentarem o, més aviat, se n'assabentaran els nostres descendents anys a venir. De moment, importa sols posar-hi el coll.