Divorci contenciós

Aquesta setmana, un piló de viatgers varen haver d'anar, per enèsima vegada, drets i rebotits en el tren que va de Barcelona a Figueres. Això l'endemà que Renfe informava de la supressió de la línia d'alta velocitat que unia les grans metròpolis de Toledo, Albacete i Cuenca, al cap de mig any de funcionament, per falta de clientela. Quan algú s'entossudeix a vendre calefactors en el tròpic, s'arruïna; però no fa cap gràcia si és amb els nostres calés. No és estrany doncs que es detecti un progressiu increment dels partidaris de la independència, tant amb simulacres de referèndum com en les enquestes més rigoroses. Hi ha pitafis i malvolences polítiques que no són imputables a Franco ni a Felip V, encara que el mal vingui d'Almansa, sinó als molt democràtics i europeistes governs actuals. Però la resposta a un sondeig habita en la ciutat dels ideals i no en les circumstàncies concretes en què es materialitzaria un a hores d'ara hipotètic referèndum per la recuperació de la sobirania. Quanta gent tenen ganes de crear una empresa? Bastants; però la pregunta clau és de quin capital disposen, i quant estan disposats a arriscar. Els ciutadans d'un principat incorporat a un de més gran sempre tendiran a recuperar les antigues i idealitzades llibertats, més encara si es senten maltractats pels seus governants actuals; l'únic sorprenent és que siguin sols un 40% els qui ho manifestin i la resta es resignin a la marginalitat. La qüestió clau és què són capaços de fer i fins on estan disposats a arribar, ja que els estats no es trenquen, com les parelles, només per falta d'amor. Però això, més que matèria d'enquesta, pertoca al lideratge polític descobrir-ho. I aquest per ara navega entre la indefinició i la incompetència.