El quiosquet de la cultura
“La política cultural la planifiquen, la dissenyen i l'aproven els polítics, acompanyats dels tècnics i els professionals, que no són mai un subjecte autònom que pot fer el que vol i resistir-se a seguir les directrius que marca el polític”
Hi ha qui viu feliç en un món dual. En un món que no existeix sinó en la seva imaginació i que sempre veu tenyit del color blanc o de negre o de roig i blau. Un món de bons i dolents, de trinxeres permanents, en què la línia divisòria entre una opinió i una altra passa, d'entrada, per la desqualificació de la contrària. I si aquest algú és, a més, un mandarí de la cultura, el dualisme aleshores ja és extraordinari. Sobretot perquè les desqualificacions són de traç gruixut i van acompanyades d'una mena de superioritat que, en segons quins casos, no està avalada per res que sigui notable creativament parlant. Aquest és el cas de l'article que va publicar el proppassat dia 5 a El Periódico l'exdelegat de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i militant del PSC, el senyor Jordi Martí, i que portava per títol Un obús a la cultura.
Deixant ara de banda la part final de l'article, que era un atac innecessari, desagradable i mal educat contra el conseller Ferran Mascarell, propi dels qui pensen i actuen segons l'imaginari que he descrit abans, les idees d'aquest senyor sobre la cultura fan esfereir. A dir veritat, Martí no parla de cultura sinó de la gestió cultural, que és una cosa ben diferent. La tesi de l'article, destriat el gra de la palla, que és l'atac al conseller i a CiU, és que els governs deixin fer als qui en saben, que són els tècnics i els professionals, perquè aquests són els únics que tenen criteri per jerarquitzar correctament, per exemple, què és i què no és interessant de subvencionar. Segons això, als governs només els toca d'establir la dotació pressupostària de la partida d'ajuts. Doncs no. El problema de la cultura d'aquest moment no passa per la disputa entre polítics i tècnics. El problema és, si de cas, que les polítiques culturals han estat febles, ornamentals i perifèriques. D'això se n'han aprofitat els mandarins per imposar les seves dèries estètiques i discursives, a més d'apropiar-se d'institucions culturals que paguem entre tots com si fossin una finca privada. De fet, aquest mandarinat cultural s'ha beneficiat del menyspreu polític cap a la cultura per anar segrestant les funcions que haurien de ser pròpies de la política. És que Maria Aurèlia Campmany o Oriol Bohigas o l'actual conseller, per parlar només dels polítics instal·lats a l'esquerra, eren tècnics quan prenien decisions relacionades amb la política cultural de Barcelona? Em fa l'efecte que no. I és que l'acció d'un govern no es decideix mai en una assemblea ni ha de ser un quiosquet a mans dels tècnics i els saberuts, que és el que propugnen els mandarins que, com els capitostos de l'economia mundial que es reuneixen a Davos, no passen mai per les urnes però volen manar per damunt dels governs.
La política cultural la planifiquen, la dissenyen i l'aproven els polítics, acompanyats dels tècnics i els professionals, que no són mai un subjecte autònom que pot fer el que vol i resistir-se a seguir les directrius que marca el polític. Diu Martí que les polítiques culturals més avançades exigeixen organitzacions complexes, en les quals la unitat central (vol dir el govern) cedeix la gestió dels afers quotidians a organismes intermedis mentre “dedica els seus esforços a la reflexió estratègica i a albirar i generar respostes als reptes dels futur”. I aleshores cita un conjunt d'entitats, consorcis i fundacions que veu amenaçades per alguna de les propostes que conté la famosa llei òmnibus. L'avantprojecte de la llei de simplificació, d'agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l'activitat econòmica té aspectes molt discutibles en l'àmbit de la cultura que personalment tampoc no veig gens clars –com ara la pretensió d'unir la gestió del Macba, el CCCB o la filmoteca–, però té una clara intencionalitat modernitzadora de la gestió i del mateix país. Cerca l'eficiència i, a més, estableix prioritats, que és el que reclama dels governs l'exdelegat socialista de Cultura. Com que en la proposta del govern Martí veu un no se sap què amagat, no s'atura a pensar que rere hi ha un criteri polític per racionalitzar l'oferta cultural d'aquest país, que té uns equipaments culturals exagerats i duplicats quan el consum cultural potser reclama refer-ne el mapa. Seria molt desafortunat agrupar en una mateixa agència de gestió el Macba, l'Arts Santa Mònica i el MNAC sense que cap dels tres perdessin l'autonomia? Unir el Museu d'Història de Catalunya amb el Memorial Democràtic i el Centre d'Història Contemporània és una proposta descabellada? Realment és un bon argument recórrer als molts anys d'història de la Institució de les Lletres Catalanes per mantenir-la viva en l'era digital i de les indústries culturals? No, de cap manera. Aquestes o altres propostes poden ser discutibles però no són irracionals ni perverses. El que és irracional i pervers és pensar que qui ho planteja sigui, per definició, sospitós. Bé perquè no és dels nostres (o ja no és dels nostres, en el cas del conseller) o bé perquè no forma part del mandarinat cultural que vol manar sí o sí en aquest país. Jordi Martí ho barreja tot i confon, a l'inrevés de com ho planteja ell, la feina dels experts amb la dels polítics. Els polítics són els que han de marcar les polítiques culturals que després l'electorat valorarà. Els tècnics, si de cas, les executen i segueixen les directrius dels que democràticament han estat elegits per decidir-les. L'obsessió dels mandarins per la gestió cultural mata la cultura i la política.
