Notícia de l'Acàdia

No sóc gaire amant dels francesos. Més aviat al revés; quan Pasqual Maragall va decidir incloure'ns dins la Francofonia vaig tenir un atac de feridura. Però una cosa són els francesos de França i una altra els francòfons d'Amèrica, l'epopeia dels quals val la pena de ser recordada, sobretot la dels acadians. L'Acàdia és un territori no oficial que s'escampa per les anomenades províncies marítimes del Canadà (Nova Brunsvic, Nova Escòcia i l'Illa del Príncep Eduard) i que només reconeixen els seus habitants francòfons. No és acceptada pel govern canadenc, però conforma una realitat geogràfica, històrica, cultural i lingüística inqüestionable.

Després d'algunes expedicions exploratòries, l'Acàdia va ser fundada a principis del segle XVII per alguns intrèpids exploradors francesos, que aviat van colonitzar-ne el territori en nom del rei de França. Van portar-hi colons francesos, que van comptar amb l'acollida entusiasta dels indis micmacs, i van establir-hi fortins i ports comercials. Des del primer moment, però, el territori va ser objecte de disputa entre Anglaterra i França. Durant un segle, l'Acàdia va ser hostilitzada per les forces angleses, tot i que Londres en reconeixia la sobirania francesa. Finalment, però, els anglesos van treure la qüestió durant les negociacions del tristament cèlebre Tractat d'Utrecht i finalment es van apoderar de l'Acàdia.

El 1755, com que els anglesos sospitaven (amb raó) que els acadians romanien fidels a França, van ordenar una veritable neteja ètnica. Milers d'acadians van ser expulsats, dels quals moltíssims van morir perquè s'hi van resistir, per les dures condicions de la deportació o per diversos naufragis de naus de refugiats. Durant els anys següents es van escampar per mig món i grups de desplaçats van arribar a Anglaterra, França, el Quebec, les colònies de Nova Anglaterra o la Louisiana, on per això encara s'hi parla francès. Després del Tractat de París, l'any 1763, molts van poder tornar i es van establir en zones més o menys compactes. Durant dècades van viure discretament enmig d'una majoria anglòfona i si la seva cultura va sobreviure va ser, sobretot, gràcies a la seva perseverança i a l'Església catòlica, que es va convertir en el pal de paller social i educatiu dels acadians.

Com en el cas català, el renaixement cultural acadià va eclosionar durant la segona meitat del segle XIX. En paral·lel a una revolució econòmica, la literatura i la llengua franceses reneixen de les cendres i la consciència nacional dels acadians es desvetlla. El 1881 es crea la Societat Nacional de l'Assumpció, que més tard va mutar el nom a Societat Nacional de l'Acàdia, i que continua essent la principal organització dels acadians. Tres anys més tard s'aprova la seva bandera, que no podia ser una altra que la bandera francesa amb un estel daurat sobre la franja blava. Algú va tenir l'encert de pensar un lema: La unió fa la força, una consigna que a nosaltres no ens aniria gens malament.

Avui els acadians representen el 15 per cent dels habitants de les tres províncies marítimes del Canadà, però només a Nova Brunsvic arriben a un percentatge que en garanteix el relleu generacional: el 33 per cent. A Nova Escòcia i l'Illa del Príncep Eduard no superen el 5 per cent. Fora del Canadà, els francòfons descendents dels acadians s'esfilagarsen irremeiablement i aviat cauran en l'oblit. A Louisiana, a Texas i Maine en queden uns milers, però no superaran la pròxima generació.