Crisi econòmica, esperança política
“La gairebé meitat de la població de Catalunya que afirma que votaria a favor de la independència
en un hipotètic referèndum
el que fa és votar per l'esperança”
Ningú a Catalunya s'escapa de l'ambient general que hi ha de crisi econòmica. Com sempre passa, n'hi ha que en sortiran beneficiats de la necessitat o mancança dels altres. Sembla propi de la condició humana treure benefici de la desgràcia aliena; ara bé, gairebé ningú està lliure de culpa. L'esperança d'una molt bona temporada turística es basa en la incertesa social i política i la inseguretat existent a la riba sud de la Mediterrània i en el món musulmà més proper a partir de l'explosió popular exigint democràcia, llibertat i honestedat davant uns règims polítics dictatorials i corruptes.
Arreu on anem, sentim parlar del mateix: la crisi, la manca de feina i els cops econòmics que ens cauen damunt com cops de maça al cap o a la butxaca. Tot amanit per una important excepció a l'espanyola: quan tot es capgirava d'un cap a l'altre de la Unió Europea, el president del govern del PSOE llençava diners i negava el que era més que evident. Des d'una frivolitat extrema, ni els seus, ni el PP opositor, ni el món financer i bancari van alertar de forma concloent i amb la justa mesura del xàfec que ens venia al damunt.
El Tripartit català, amb un poder de fireta esperant les engrunes de Madrid, feia de titella en un joc d'equilibristes quan Espanya, a partir del Tribunal Constitucional, ens deia que no solament volien continuar espoliant-nos, sinó que ni tan sols la llengua catalana respectarien. No hi hagué cap dignitat política tripartida davant tal provocació, una actitud que explica el fracàs electoral amb què els castigà l'electorat del país. A més a més de provocar un fiasco i un forat econòmic d'una irresponsabilitat suïcida, encara és hora que, a excepció d'ERC, facin cap autocrítica.
Posteriorment apareix el fenomen “indignats”, la irritació i allunyament polític en relació amb els partits de molta gent honesta –no de la minoria formada per xurma marginal i/o violenta– que de forma sincera se sent orfe de les decisions polítiques i econòmiques que s'adopten. Aquí els més demagogs, com drogodependents, no podien deixar d'ensumar si no era mirant a Madrid la línia a seguir.
Podem viure en crisi, una crisi que pot durar uns anys i que serà més que difícil per a molta gent, però tota una societat no pot viure sense esperança. I ara, de forma no precisa, caòtica, sovint contradictòria i sense gaire anàlisi, amb poca reflexió a cap nivell de la situació de Catalunya amb la resta de l'Estat, a Europa, o internacional, la gent ha trencat la cotilla de pensar lliurement.
La gairebé meitat de la població de Catalunya que afirma que votaria a favor de la independència en un hipotètic referèndum el que fa és votar per l'esperança. Serà l'acord fiscal amb Espanya, el concert econòmic o el més present conjuntural polític com és treure rèdits de la feblesa que té el govern del PSOE per poder allargar la legislatura, però necessitem que algú ens marqui un horitzó factible on anar. Per Catalunya el viatge amb Espanya és caure en un pou. Sigui en trens, aeroports o infraestructures, dependre d'ells és igual a mal negoci. Si hi sumem voluntat genocida i tots els òrgans decisoris a les seves mans, no és estrany que hom vagi a cercar en el futur el que en el dia a dia només són angúnies i laments.
