EL TEMPS QUE FUIG
Estar de sort
“He tingut molta sort, sense anar més lluny, perquè els gats no m'han esborrat cap capítol dels que ja tenia escrits”
L'altre dia vaig acabar la novel·la que estava escrivint. Amb les novel·les passa com amb tantes coses, que mentre les escrius et capfiquen i t'obsedeixen i quan les acabes et sents alliberat i feliç, fins i tot satisfet, però aquesta alegria dura poc, perquè de seguida comences a trobar-hi pèls, de tanta por que tens que no agradi, que te la critiquin i et facin xixines, a tu i a la novel·la. Sigui com sigui, la meva ja està. Una novel·la es fa amb molta dedicació, molta paciència i una mica d'inspiració. Però perquè el camí no sigui més costerut del compte convé, mentre dura el procés d'escriptura, tenir la sort de cara. Com que jo n'he tinguda molta, de sort, vull agrair en veu alta que no hagi patit cap de les moltes desgràcies que et poden passar quan estàs escrivint una novel·la, i vas fora de temps, i l'editorial es pensa que només et falten vint pàgines però en realitat te'n falten cinquanta i repassar a fons les primeres cent cinquanta.
Doncs bé, jo he tingut molta sort, sense anar més lluny, perquè els gats no m'han esborrat cap capítol dels que ja tenia escrits i corregits (als gats els encanta seguir el cursor a la pantalla, s'ajeuen a sobre del teclat i poden arribar a fer molts disbarats trepitjant les tecles!). L'ordinador tampoc no se m'ha fet malbé i la impressora s'ha portat d'allò més bé i ha imprès sense defallir pàgines i més pàgines. Vaig haver d'anar a Madrid i me'n vaig endur la novel·la impresa per anar-la corregint, i no me la vaig deixar ni a l'AVE ni al taxi ni a l'hotel... D'altra banda, també he tingut la sort de trobar-me bé, no he agafat cap virus ni cap bacteri d'aquells que et poden fer la punyeta: de fet, fora d'alguna contractura cervical i dorsal, que he anat trampejant amb una mica d'escalfor, el meu estat físic ha estat notable, i a casa meva tampoc ningú no s'ha posat malalt ni hem hagut de córrer a urgències per un braç o un peu trencat... Per acabar, he tingut la sort que no se'm trenquessin les ulleres, sense les quals hauria hagut d'anar dictant a un escrivent les pàgines. O sigui que moltes gràcies. A qui toqui, però gràcies.
