La transició nacional
Hem oblidat que, a les golfes i coberta amb
un llençol, encara hi tenim la que fou la nostra pròpia taula
Pocs anys després que els primers europeus establissin contacte amb les tribus melanèsies, sobretot de Papua i les illes Salomó i Vanuatu, els missioners cristians es van adonar que les creences religioses d'aquests pobles estaven experimentant un estrany canvi de comportament. No és que s'oposessin a la conversió al cristianisme; al contrari, normalment ho van fer de bon grat. Però els pastors, generalment protestants, van comprovar com, en paral·lel, s'escampava entre les poblacions nadiues un nou culte que venerava una deïtat desconeguda: el cargo. Practicaven aquesta creença d'amagat dels missioners, raó per la qual va costar una mica treure'n l'entrellat. Finalment, va resultar que els pobres melanesis van quedar tan astorats amb els vaixells de càrrega (i posteriorment amb els primers aeroplans) que van arribar a la conclusió que eren enviaments divins per fer-los la vida més fàcil. Quan arribava un cargo (nom anglès que fa referència al transport de càrrega) sempre duia coses
bones: roba, aliments en conserva, eines, combustible o medecines, i ells només havien de portar-se bé a ulls dels missioners per tenir-hi accés.
Salvant les distàncies geogràfiques, temporals i culturals, el culte del
cargo ens permet fer una metàfora
hiperbòlica per il·lustrar la nostra situació actual. Hi hagué un temps en què els catalans, com les tribus melanèsies, no teníem necessitat de crear cap nou culte perquè forjàvem els
nostres destins. Arribà un dia, però, que algú ens va ensarronar i vam
perdre els nostres referents. Ens vam embadalir. Ja no miràvem mar enllà, sinó terra endins. Vam girar els ulls
de Neopàtria cap a Madrid.
Per això, quan escolto un conseller reclamant el corredor mediterrani; o un altre conseller exigint tots els papers de Salamanca; o un tercer conseller demanant determinats fons de competitivitat; o fins i tot un president de la Generalitat reivindicant un nou pacte fiscal, no puc evitar pensar que els catalans vivim immersos en una nova modalitat del culte del cargo, en el qual el cargo ha estat substituït per un ens gasós i immaterial anomenat Madrid. També ho penso quan sento parlar de grups parlamentaris propis al Congrés o quan veig algun dirigent polític que es deleix per ser ministre. Tres segles de sobirania robada ens han convertit en un país dependent, en una nació que demana, en un poble que frisa per ser a la taula dels convidats. Hem oblidat que, a les golfes i coberta amb un llençol, encara hi tenim la que fou la nostra pròpia taula.
És per això que cal celebrar la fatiga que Artur Mas diu patir de resultes d'aquesta situació. El president de la Generalitat ha dit que cal girar la mirada cap a una nova “transició nacional”. És sabut que Artur Mas no és un sobiranista de primera hora. És un convers, i ja se sap quina és la força de la fe dels conversos. Abans es deia que la sobirania l'aconseguiria un fill de la immigració espanyola. Ja hem vist que això és poc probable. Si els seus l'empenyen, potser qui estriparà la baralla
serà un fill de la classe desideologitzada dels barris alts de Barcelona.
Fa moltes dècades que els melanesis de Papua, les Salomó i Vanuatu van capir que les falses creences són un miratge. Per això van abandonar el culte del cargo i es van dedicar
a aconseguir per si mateixos allò
que volien. Van descobrir que el veritable cargo era la seva pròpia capacitat de crear i que esperar asseguts
els regals divins no duia enlloc.
