Pepe, Dani i Sergio

Desprès de l'últim Madrid-Barça, Sergio Ramos va comentar que la reacció de Dani Alves a una entrada del gran Pepe crea mal ambient en el món del futbol. Hi va afegir que el bon portuguès, un prodigi de delicadesa, no havia fet l'entrada amb mala intenció i que el brasiler havia vist l'oportunitat de fer el seu número habitual. Em crec Sergio Ramos. Em sorprèn que, exhibint una percepció clarivident i una inesperada perspicàcia psicològica, pugui afirmar tan rotundament que el gentil Pepe no va entrar amb mala intenció, però el defensa andalús, un altre exemple de finesa esportiva, no em sembla un cínic i n'estic convençuda de la sinceritat de les seves declaracions. També n'estic convençuda del fet que bona part de l'afició del Madrid, tot i veure les imatges relatives a l'entrada de l'exquisit Pepe, creu el mateix que Sergio Ramos. I és que no creuen per fe i sense veure-ho. Veuen el mateix que Mourinho, paladí de la veritat, diu que veu: que el Barça, sense que acabi de saber el perquè, guanya perquè té un suport arbitral fruit d'una conspiració que, encara que incerta, no vol dir que no existeixi. I, a partir d'aquí, veuen que els jugadors del Barça es tiren a terra i simulen dolors imaginaris mentre que totes les decisions arbitrals són favorables a l'enemic. En fi, es tracta d'un antic problema: què és la realitat? En el cas d'existir, la veritat és abastable? Aquest article, amb tota la seva adjectivació, és un exemple escandalós de subjectivitat, des de la qual veig que l'última entrada de Pepe va ser tan criminal com les seves habituals, malgrat que potser sí que l'inquiet Alves hi posa més pa que formatge. Recordo un moment gloriós de Mourinho afirmant que les imatges (com ara les de l'entrada, també a Alves, per la qual Pepe va ser expulsat) deixaven clara la veritat i que tothom l'havia pogut veure. Ai, com pot ser tan innocent Mourinho? En les imatges, que no són la realitat i encara menys el dipòsit de la veritat, cadascú hi veu allò què hi vol veure. Avui, tornem-hi.