Les diputacions no tenen raó de ser

Rubalcaba ha baixat del cavall i ha proposat reconvertir les diputacions per estalviar diners públics i evitar duplicitats (a bona hora: amb els anys que el PSOE ha governat, i després d'haver perdut el control, entre altres, de la Diputació de Barcelona, la que mou més pressupost...). A Catalunya aquesta demanda hauria de ser un anacronisme, ja que les lleis d'organització territorial, aprovades el 1987, advocaven per la desaparició de les diputacions i en aquesta línia es va aprovar la creació dels consells comarcals. Avui CiU les governa totes quatre i no ha tingut manies per pactar-hi amb el PP, de la mateixa manera que, en temps de Jordi Pujol, el PSC feia servir la Diputació (i l'Ajuntament) de contrapoder. I amb el tripartit ERC i ICV bé prou que se n'han aprofitat. És a dir, que si per una banda els partits polítics tenen un discurs crític sobre els diferents nivells d'administracions que cohabiten, en la pràctica són totalment acrítics i s'aprofiten de la institució per col·locar-hi aquells càrrecs municipals que han de completar el sou i per pagar favors en la figura dels assessors polítics o càrrecs de confiança del partit. Feta la llei feta la trampa, però és una situació d'escàndol i algú hi ha de posar remei. A més, els diputats provincials qui els ha votat? I quina és la funció actual de les diputacions? En el cas de Girona, amb un pressupost per sobre dels cent milions d'euros, entre els serveis que presta hi trobem sanitat, algunes carreteres, agricultura, publicacions, ajudes als municipis petits, etcètera. Només faltaria que amb 27 diputats, uns quants assessors i un bon grapat de funcionaris i personal laboral no es fes feina! Però diputats, partits i qui estigui mitjanament informat, convindran que el paper principal de la Diputació és el de repartidora per als qui en poden gaudir. Aquesta institució que arrossega dos-cents anys d'història és una incongruència i arriba un moment que els ciutadans ja no poden suportar més nivells administratius que es paguen amb els diners de tots. Els polítics han de ser els primers de predicar amb l'exemple en temps d'ERO, retallades i passos enrere en les conquestes socials. A Catalunya les diputacions no tenen raó de ser, i els partits han d'ensenyar les cartes i no fer més demagògia.