Cultura sense cultura (1)
Algunes entrades del ‘Diccionari biogràfic' de la Reial Acadèmia d'Història poden irritar no només els experts, sinó també la població
Avui, m'agradaria omplir el meu espai en aquest diari amb un assumpte rellevant del saber, però que té, com veuran, també implicacions econòmiques. Tractaré un tema que considero significatiu no tant pel fet que, sens dubte, la publicació d'un diccionari biogràfic, embolcallat en l'aura d'autoritat que emana de la Reial Acadèmia de la Història, constitueixi un èxit en el vademècum del coneixement, sinó pel seu elevat cost enfront dels seus resultats finals. Permetin-me que, com a economista experimentat, reiteri que, com ja vaig sentenciar en altres ocasions, la relació qualitat-preu de l'esperat fruit no és proporcionada.
El 1735, el director de lA LLAVORS acabada de crear Acadèmia de la Història, D. Agustín Gabriel de Montiano i Luyando, va proposar a la resta d'acadèmics que es comencés a elaborar un diccionari historicocrític d'Espanya, per aconseguir “desterrar les ficcions de les faules introduïdes per la ignorància o per la malícia” i que, als esdeveniments, se'ls donés “la més exacta cronologia”. Els pròcers historiadors van començar a treballar i, així, separar la falsedat de la veritat (objectiu molt lloable, però que l'edició actual no compleix plenament).
Com QUE tot el QUE ÉS cultural té una vida curta, per causes de finançament, aquest colossal projecte va ser retallat i els acadèmics van haver de reorientar la seva tasca cap a una empresa més modesta: l'execució d'un diccionari geogràfic d'Espanya, en què va posar tota la seva tenacitat Pedro Rodríguez Campomanes mentre va ser director de la institució. S'augurava que, en pocs anys, els acadèmics havien de poder completar i publicar l'obra, però, amb els escassos recursos i els rudimentaris mitjans disponibles (paper i ploma, simplement), tampoc va ser possible acabar el diccionari.
Així doncs, aquesta antiga aspiració dels homes il·lustres que el segle XVIII van formar part de la Reial Acadèmia de la Història, va haver d'esperar a concretar-se en aquest segle XXI en el Diccionari biogràfic. El 21 de juliol de 1999, la Reial Acadèmia va signar un conveni amb el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport per tal d'elaborar l'enyorat compendi d'erudició, en un termini de vuit anys i pel mòdic cost de 6,5 milions d'euros (cèntim amunt, cèntim avall...). El diccionari inclouria unes quaranta mil biografies de personatges destacats en tots els àmbits i en totes les èpoques (des del segle III abans de Crist fins a l'actualitat) de la història d'Espanya i de les antigues possessions d'ultramar. A més de finançament, es van aplicar eines tecnològiques eficaces per emmagatzemar i editar tota la informació recopilada.
S'ha disposat, doncs, de col·laboradors competents, de mitjans materials i de la tècnica adequada per haver pogut assolir un èxit rotund. No obstant això, són moltes les veus que s'alcen per reprovar alguns continguts, més que discutibles, d'aquest projecte que, malgrat tot, no dubtem que significarà un gran pas en la societat del coneixement. Vull deixar clar, doncs, que com a privilegiat coneixedor de bona part del contingut d'aquest compendi biogràfic i com a expert i protagonista de la història recent del nostre país, m'uneixo a tots aquells que, legítimament, han criticat i polemitzat sobre certs aspectes d'algunes de les entrades incloses al diccionari, que poden arribar a irritar no només els cercles intel·lectuals i els experts, sinó també, sens dubte, la població en general.
