Mestre de referència

Lluís Duch (Barcelona, 1936) fa setanta-cinc anys. És un pretext per commemorar la seva obra, una excusa per reconèixer una labor callada i discreta que ha donat com a fruit una extensa i intensa producció antropològica en llengua catalana i castellana. Doctorat en teologia per la Universitat de Tubinga el 1973, Duch, que va rebre la Creu de Sant Jordi fa uns mesos, és l'antropòleg de referència del país, un intel·lectual sòlid, reconegut arreu, més enllà de les capelletes universitàries i dels circuits oficials. En el bell diàleg que ha publicat Albert Chillón, La condición ambigua, es defineix com un ocell de bosc.

La seva obra, que toca molts aspectes diferents de la condició humana, és l'expressió més nítida de l'esperit benedictí: ora et labora. Se li reconeix una enorme erudició en el terreny de l'antropologia, la filosofia i la teologia, tot i que ell refusa tant el títol de filòsof com el de teòleg. Se sent un antropòleg que beu de diferents fonts i que construeix una visió de la condició humana molt singular, a partir d'una articulació conceptual pròpia, feta de categories que ell ha bastit i endreçat: exterioritat i interioritat, immanència i transcendència, estructura i història, absència i presència; una antropologia de la complementarietat que evita la caiguda en els extrems.

La seva obra, que aplega un llarg conjunt d'assaigs i articles publicats en la revista Qüestions de vida cristiana, editada al monestir de Montserrat, comença a ser reconeguda i valorada dins i fora de les fronteres del nostre país. En els darrers anys, Duch ha impartit cursos especialitzats en diferents universitats europees
i americanes i és sol·licitat arreu.

Es fa difícil identificar els grans temes de la seva obra. La seva principal aportació és, al meu entendre, L'antropologia de la vida quotidiana, publicada en diversos volums, traduïda al castellà i escrita, una part d'ella, amb el filòsof i amic Joan-Carles Mèlich. Els grans temes de Duch són el símbol, la religiositat, el diagnòstic de la modernitat avançada, la crisi de les transmissions, el fenomen de la comunicació de masses, la qüestió de Déu –expressada en un llibre que farien bé de llegir els teòlegs, Un extraño en casa (2007)– i
la pràctica educativa, entre d'altres.

Subratllo, especialment, aquest darrer àmbit de la seva producció, que ha innovat significativament el camp de la filosofia de l'educació. El seu assaig La educación y la crisis de la modernidad (1998)
és una bella anàlisi del procés educatiu i
de la crisi estructural que pateixen les
institucions, el mestratge i la noció d'autoritat i de testimoni al nostre món.

Hi ha una faceta de Lluís Duch més desconeguda, però que els qui tenim la
sort de tractar-lo habitualment, de reunir-nos amb ell per discutir temes i textos
actuals, destaquem molt. És la seva discreció i humilitat. Home poc amant dels
homenatges, escolta atentament les objeccions o observacions sense alterar-se. No té cap afany proselitista, coneix els
límits de la seva posició i sap que, per
comprendre qualsevol formulació d'ordre intel·lectual, cal explorar la vida, perquè tota paraula, com diu ell, té una arrel biogràfica. És considerat mestre per persones
de conviccions, creences i posicions
polítiques molt distintes. No es cansa de dir que vivim en el final d'un món, però
el seu discurs no cau en el nihilisme, encara menys en el cinisme. És un diagnòstic, el seu, ple de sensatesa, encara que alguns
el qualifiquin d'apocalíptic.

Té al tinter moltes obres per publicar, moltes idees per comunicar. Els qui
el llegim i aprenem d'ell, li desitgem que
no es cansi de transmetre el que ha
après. Per molts anys, Lluís!