Opinió

La família: coixí social


Sense les pràctiques
de solidaritat intrafamiliar, el suport incondicional de molts pares als seus fills, la desfeta social seria molt superior a la que veiem

La crisi econòmica està fent estralls. Tots els sectors, poc o molt, experimenten els seus efectes. Per una llarga seqüència de causes i efectes, tots els entorns empresarials se'n veuen afectats i ningú no resta impermeable. Les esferes més vulnerables són les primeres a patir, mentre que les entitats més consistents tenen més mecanismes per entomar-la i cercar solucions creatives. En qualsevol cas, però, cal associar-se, vincular-se, reduir despeses, fer sinergies (la paraula màgica) i, sobretot, treballar més i esperar menys beneficis.

La situació no és gens fàcil. No sabem si estem començant a transitar per un túnel molt fosc o bé ja som a la sortida i s'entreveu la llum. Alguns afirmen que aquesta crisi no és conjuntural, ni circumstancial, que és, senzillament, el final d'un paradigma i que caldrà iniciar un nou model de producció i de consum. Certament, la crisi que patim és global i no té la seva arrel en els mercats, sinó en els valors. És la desfeta d'alguns valors la que ha propiciat tots aquests efectes en cadena. Siguem al principi, al final o bé al bell mig, la crisi té profunds efectes psicològics i socials en la ciutadania.

Hi ha, però, una instància, que fa un paper especialment rellevant en aquest context: la família. De fet, fa una clara funció de coixí social. Vindicar-la sembla ressuscitar un valor tradicional, però no ho és. És just reconèixer que sense les pràctiques de solidaritat intrafamiliar, el suport incondicional de molts pares als seus fills que no poden emancipar-se ni obrir-se camí en la societat, la desfeta social seria molt superior a la que veiem. La família està fent de petit contenidor de la crisi. És una petita esfera càlida on molts troben refugi enfront d'un món hostil que els escup. Cal recordar, per exemple, l'ajuda incondicional de molts avis i àvies que fan una funció essencial de cura i d'atenció dels néts absolutament gratuïta, posant-hi hores i esforç. En alguns casos, pares jubilats han acollit de nou els seus fills i les seves famílies a casa; fills que ja s'havien emancipat i que han hagut de tornar al redós familiar. Sense la família, les conseqüències de la crisi serien molt més profundes i, probablement, tindríem ja al carrer símptomes d'explosió social.

No és estrany, doncs, que la unitat familiar, amb totes les modalitats i fesomies que pugui tenir, sigui un valor que ocupa un lloc prioritari en la piràmide de valors de la nostra societat. Els valors religiosos i els patriòtics, ambdós de naturalesa tradicional, han experimentat un fort declivi en els últims vint anys i, no obstant això, la família, que també és de factura tradicional, subsisteix en el lloc més alt, per sobre d'altres valors com l'amistat, la salut, el treball i el plaer.

En les enquestes de valors dels joves, la família també ocupa aquest lloc prioritari. Els joves valoren la incondicionalitat de l'amor dels seus pares. Saben que sempre poden comptar amb ells, també quan van mal dades, com ara. Aquesta instància és la que els sosté en un món incert, essencialment líquid i precari. La família és, per a ells, la terra ferma; un àmbit amb el qual s'hi pot comptar sempre. Hi ha un altre motiu obvi: són dependents econòmicament dels seus progenitors, fins a tal extrem, que sense ells difícilment podrien desenvolupar la seva vida amb una mínima qualitat d'existència.

Per tot plegat, sembla evident que cal protegir i tenir cura d'aquesta bombolla tan fràgil, perquè si explota, els efectes seran devastadors.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.